A les dues seran les tres

Un relat de: Magdala
La Sílvia té el costum de ficar-se a la boca el tap del bolígraf mentre escolta atenta les declaracions, mirant de no perdre detall. Apunta minuciosa els fets, l'hora, el lloc exacte, els possibles testimonis, si havia passat un autobús o el carrer estava solitari. Ubica en el seu cap l'escenari, i pregunta inquisidorament si hi ha qualsevol fet que pugui ajudar a tirar endavant la investigació.

A mi de vegades em fa angúnia veure-la mossegar el plàstic, però he de dir que als ciutadans, mentre parlen, se'ls hi veu embadalits amb el moviment dels seus llavis, i de la llengua, que de tant en tant surt subtilment de la boca per recol·locar l'objecte. I, amb aquests moments de catarsi, recorden coses que haurien passat per alt si hagués estat d'altra manera. L'interès de la Sílvia per la seva feina no el tenim la resta de policies, que prenem nota de les denúncies amb una desídia esfereïdora.

La Núria Vidal Vilamajor seia dilluns davant d'ella, i no posava comes en la seva declaració. Semblava confusa i atordida, i les paraules li sortien en cascada, ordenades gràcies a la perícia de la Sílvia, que de tant en tant es treia el tap de la boca i la feia reconduir el relat.

A la denúncia havia escrit que caminava diumenge pel carrer de les Camèlies, cantonada Praga, a les 10 de la nit. Sempre està poc transitat després de les 9 del vespre, quan l'única botiga ha abaixat la persiana. La nit silenciosa i fosca li feia sentir angoixa, i el fred convidava a buscar el refugi i l'escalfor de les parets de casa seva. No va poder controlar un enorme badall en pensar en el seu edredó tou i acollidor, sota el qual pensava refugiar-se en no més de mitja hora.

El lladre havia estat amagat darrere la marquesina de la parada del bus, observant els vianants que de tant en tant caminaven per l'obscur carrer. Va sortir com una ombra silenciosa en sentir la seva respiració profunda, plantant-se a un pam de la cara de la dona, que encara tenia la boca oberta.

Li notava l'alè a l'home quan va aturar-la, i el pols se li va accelerar sense control. Va ficar la mà dins la bossa i va agafar la cartera disposada a buidar-la si calia. Vint-i-set euros tenia al moneder, au, els pots prendre, li va dir encoratjada.

El lladre els va refusar, no l'interessaven els diners. Desitjava altra cosa, que no es podia comprar i que ningú no volia vendre-li. Va col·locar el fil esmolat de la navalla sota el coll de la Núria, mentre la mirava als ulls, intimidant-la. El que vull és una hora del teu son. Te la prendré cada nit, a partir d'ara. Dormiràs una hora menys, les teves nits s'escorcen, quan arribin les dues seran les tres, i no podràs fer res perquè això canviï.

La Núria va notar com la vida li tremolava. Això no, aixó no, li va suplicar. Ja havia perdut hores abans de complir la trentena, en les nits de festa. D'altres per l'estrès de la feina, les reunions sense preparar i les tasques acumulades. També, en apropar-se als cinquanta, per les cabòries contínues i paranoides.

El lladre es mantenia ferm i cada vegada més nerviós. Pietat, li va dir ella, mentre notava com els seus ulls començaven a anegar-se, i la primera llàgrima, que va donar pas a la resta, li queia galta avall. El lladre no s'estovava, i va estrènyer el metall amb força contra la pell. Mitja hora, només mitja hora, ploriquejava ella. No em facis empipar, que perdrem els dos, li deia ell. Sense més dilació, se la va endur. Ella va quedar agenollada a la vorera, desesperada i sense poder fer-ne res. Definitivament les seves hores de son havien minvat.

La Sílvia, mentre escoltava amb els ulls completament oberts, movia el tap sense control als seus llavis, confusa i esbalaïda. Fins feia unes setmanes no havia pensat que la ment humana pogués haver arribat tan lluny. Havia sentit abans testimonis de robatoris d'idees. També de segrest i aniquilació de pensaments. Però la son, el temps de son, això no. Era un bé escàs, i bé que ho sabia.
Va llepar-se el llavi superior mentre tirava el tap trencat a la paperera, i el jove de la segona fila va perdre dues hores de son aquella nit pensant en ella. A l'home del darrere li havien desaparegut en les últimes setmanes més de quatre hores robades per l'entitat financera, que el pressionava perquè retornés el préstec abans d'acabar l'any. La dona que travessava la porta feia ja mesos que subsistia amb l'única hora que li quedava, tancant-la amb clau cada vegada que sortia de casa.

Les hores de son perdudes esdevenien un veritable problema i l'arribada de la lluna feia neguitejar a la meitat de la població.

Era d'esperar que això passes, li vaig dir, tard o d'hora arribaria el moment en què el lladres de son prenguessin els carrers.

A l'home que va atacar a la dona el van detenir al cap d'un mes. Havia acumulat moltes hores de son i el van trobar adormit i sense poder despertar-se al portal de casa seva. Qui tot ho vol, tot ho perd.

El jutge el va sentenciar a tres anys i un dia sense dormir.

Comentaris

  • Canvi d'hora[Ofensiu]
    Prou bé | 04-12-2023

    Això ens fan cada any. És clar que al cap de mesos ens tornen l'hora robada!
    Un bon relat molt original en la posada en escena de tots els personatges i im la descripció dels fets.
    Amb total cordialitat

  • Robar temps....[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 02-12-2023

    Ho he entès com una metàfora, el nostre temps, que molta gent disposa sense contemplacions, la impuntualitat, l'espera sense prejudicis, el, a mi tant me fa, jo només penso en el meu interès... O sigui, la falta de solidaritat. M'equivoco? Potser si, si et ve de gust, m'ho fas saber. Això sí, el relat m'ha agradat molt.

    Enhorabona Magdala.

    Rosa.

l´Autor

Foto de perfil de Magdala

Magdala

27 Relats

83 Comentaris

11463 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola, em dic Magda
Vaig començar a escriure fa una pila d'anys, després de participar en uns tallers d'escriptura creativa, encara que la meva afició venia de més enrere.
Tant se val. Un dia vaig decidir deixar-lo. Vaig pensar que mai no escriuria com els autors que m'agradava llegir, els autors que feien sortir màgia de les paraules i em segrestaven el pensament amb les seves històries.
Ha passat molt de temps i moltes vivències, i ha arribat el moment en el qual torno a deixar que les paraules surtin lliures, i incontrolables de vegades, i vagin fent i desfent al seu aire, per pur plaer.
He publicat un recull de relats, el podeu aconseguir a Amazon. "Que no m'entabanin "

Blog: elpisodemagda.blogspot.com

Elpisodemagda@gmail.com