POTSER NO CALIA

Nou mil set-cents kilòmetres més enllà de la punta més austral del món viu una tribu aïllada de la resta dels humans. Mai no han parlat amb ningú de l'altra banda del desert de gel. Tenen unes creences pròpies, que són, per ells, com passa sempre, les certes. Pensen que tot el que coneixen, un tros de gel amb forats i peixos, va estar creat per la Devesa Shiva en deu dies. I tenen raó.

Soc Shiva, filla de la Devesa Aria. La meva mare va crear l'univers, amb un ordre còsmic. A mi, la germana més petita, i una mica eixelebrada, va destinar-me a la Terra, sense instruccions precises del que havia de fer. I va arribar el caos.

El dia primer vaig formar l'atmosfera, i bé. El segon, la Lluna, sense motiu aparent. El tercer, l'aigua, altre encert. El quart la vaig gelar, i el cinquè, després de dubtar una estona, vaig fondre el gel sota la superfície. El sisè vaig col·locar dos peixos que es fecundaven sense parar, i el setè, herbetes, per alimentar els peixos.
I aquí vaig començar la davallada.

El vuitè, moguda per l'avorriment, o l'esperit de superació, ambició, o ego, li direm qualsevol d'aquestes, vaig fer una cosa similar a mi. Una dona. El novè, intentant copiar la primera, altre igual, però mentre mirava de treure els pèls que se li havien enganxat arreu, va fer-se de nit, i el vaig acabar amb presses. Un home.
I el desè, potser no calia, la gran espifiada: els hi vaig regalar a tots dos uns brins d'intel·ligència, per observar les seves intencions i plans.

Es van multiplicar, i un grapat d'aquests éssers van escapar creuant les muntanyes, on l'escalfor del sol havia creat un ecosistema perfecte.

Malauradament, en no més de dos-cents mil anys l'han fet malbé.

La resta viu aquí, al continent gelat. La meva mare em va encarregar amb fermesa que vigili que no entri ni surti ningú, a veure si podem mantenir un tros del planeta amb vida.