Un dia de sol a l'andana de Cornellà

La Pili i la Mili xiuxiuegen, com sempre. Fa dos mesos que agafo el mateix tren, i elles ja eren en el meu primer dia, i segueixen, fidels. Miren les seves pantalles i quan aixequen els caps fan dos o tres comentaris, riuen, i miren de nou els mòbils.

Avui la gent que espera, pacient, l'arribada del tren, dirigeix la vista cap a la corba del camí per on treu el cap cada dia. Els ulls ben oberts i fixos a la via, perquè arriba a l'hora, i alguns comenten el fet amb estranyesa, i d'altres s'alegren. Jo, i uns quants més, patim una sobtada angoixa rara per la puntualitat, que ens trenca l'hàbit a què la companyia ens té acostumats. Se m'afluixa el cos, recuperant la calma, quan el primer vagó s'atura cinquanta metres abans d'arribar a l'estació. Arribarà tard
.
L'Home del Pul·lòver Groc Passat de Moda mou el cap, en un gest de desesperació, i amb els ulls injectats d'odi, m'imagino que provocat pel servei de rodalia, li diu a un nen que no faci soroll. La Pili i la Mili abaixen el cap, l'aixequen, xiuxiuegen i riuen. I la Dona Morena dels Vestits de Flors rebufa acalorada.

Cinc minuts, deu, dotze minuts de retard, i entra el tren aixecant les faldilles de la Dona Molt Prima de Faldilles Curtes.

L'Home del Pul·lòver Groc Passat de Moda i la Dona Morena dels Vestits de Flors sempre s'ho fan venir bé per aconseguir entrar els primers, i agafen els millors llocs. Es mouen entre els que ja venen dins el vagó i localitzen el forat per on arribar als dos únics seients lliures. La Pili, la Mili, la Dona Molt Prima de Faldilles Curtes i jo ens agafem a un pal, si trobem un tros lliure que no estigui enganxifós on posar la mà.

Entra també l'Home de l'Acordió, que era a l'altre cotxe, i comença a tocar. Per l'altra porta s'ha colat, abans que tanquessin, la Dona que Saluda Molt Fort amb un Salut i Pau, i ens explica, pobre, la seva misèria. Aquesta és nova, mai no l'havia vist fins al dilluns passat. Ho diu cridant, per tal que la seva veu no es vegi ofegada amb el so del músic, i comença a passar entre els seients demanant, si us plau, unes monedes.

L'Home de l'Acordió toca més fort, amb un paroxisme poc habitual. No li sembla gens bé haver de compartir els cèntims que la gent li posa al barret. Jo he tret de la butxaca la cartera, i li demano a la Dona que Saluda Molt Fort amb un Salut i Pau si té canvi d'un euro, per repartir-lo. Em mira malament, m'agafa la moneda i li demana al de l'acordió si en té, de canvi.

La Dona Molt Prima de Faldilles Curtes està comprant un paquet de kleenex a l'Home que de Vegades Ven Kleenex i de Vegades Encenedors, i com que encara li queden 50 cèntims a la cartera, li vol passar a l'Home de l'Acordió. Es gira, i s'adona que La Jove amb una Guitarra s'ha posat enmig, i se'ls guarda pel tallat de demà.

La noia, tocant l'instrument amb languidesa, agafa un bri d’empenta i comença a cantar una cançó de l'Aitana, i la Pili i la Mili fan un ooohhhh, emocionades, i aixequen el cap més de vint segons seguits, es rasquen les butxaques, però com que no troben res a dintre em demanen si els hi puc donar una moneda. Em deixo anar del meu tros de pal i m'apropo fent equilibris a la Dona que Saluda Molt Fort amb un Salut i Pau, que parla amb l'Home del Pul·lòver Groc Passat de Moda, i com que els veig discutir passo de llarg.

Camino oscil·lant pel vagó i travesso el grupet de Nois de les Samarretes Amples i els Pantalons Baixats, que canten rap. - No diguis que no m'estimes, que jo sé que tu t'arrimes, xuc xuc xuc xuc xuc, la girl que mira la finestra (silenci...) es menja una minestra-. Passo sense mirar-los als ulls. He reconegut al fill de la Núria, i no vull avergonyir-lo. Si hagués estat més inspirat, l'hi hauria fet un copet a l'esquena, però, és clar, la minestra... Segueixo el meu camí fins a arribar al meu destí.

Li demano un encenedor a l'Home que de Vegades Ven Kleenex i de Vegades Encenedors, per si té canvi d'un bitllet de vint, però ara mateix no en porta.

El Noi que Toca la Flauta, però que avui no la toca perquè està tip, i té els llavis inflats, i està fart de tot, diu que té encenedors, però tampoc no té canvi de 20, i com que no en carrega a sobre el datàfon, no li puc pagar. Em sap greu, li contesto, i dic cridant al vagó: Bona tarda! Hi ha algú que tingui un euro perquè pugui comprar un encenedor?

La Dona Morena dels Vestits de Flors rebufa i em diu que no pensa donar-me'n res per pagar els meus vicis, que si fos per un entrepà...

Arribem a l'Hospitalet, veig l'estació a cent metres, però ens aturem vint minuts a les vies. La Pili i la Mili aprofiten per fer-se selfies, i jo per trucar a casa, com cada dia, perquè no s'amoïnen, que no sé quan arribaré