Si no l'atures passa de llarg

De vegades que t’abracin fa por perquè t'estoves massa.

Des d’aquella setmana en la qual va estar plorant tres dies seguits tenia els ulls sensibles a la llum, i buscava l’ombra dels arbres i dels balcons quan caminava pel carrer.

No pensava de cap de les maneres tornar a abaixar la guàrdia.

S’havien trobat a la porta de l’estanc, els dos entraven amb dues monedes a la mà, bellugant-les com si es tractés dels daus de la ruleta. Mentre xerraven de coses banals havien comprat el mateix número, potser per sentir l’alegria de l’altre si la sort venia de cara i arribava a tocar.

En sortir es van acomiadar estrenyent-se amb força, i ella va notar com se li afluixava el deltoide, el pectoral, el tríceps, i fins i tot l'esternoclidomastoidal. I en arribar a casa va començar a plorar, sense poder esclarir per què li sortien les llàgrimes de sobte, mullant les galtes, la brusa, els llençols de seda. Tampoc no va poder analitzar, tal com feia sempre, els motius pels quals dels seus ulls no paraven de rajar, immensos, els plors de tants anys.

Dimecres va notar com s’aturava, de mica en mica, el caudal de les llàgrimes, i va aixecar-se del llit. Va obrir les persianes, les finestres, i va treure els llençols mullats. Amb la corrent d’aire la papereta de la loteria va volar avall, per sobre els balcons dels veïns.

La va perdre de vista al cap d’uns segons, sota un cotxe. No va baixar a buscar-la, va pensar que era una ximpleria córrer al darrere, les possibilitats que sortís premiada eren minses. També era ximple tornar-lo a trucar. O no, o sí, o no. Sí. Era absurd.

Amb la cara ben neta per esborrar el rastre dels dies de plors, va posar-se el maquillatge, l'eye liner i va pintar-se els llavis.

Quan va arribar a l’hospital feia el mateix posat segur de sempre. Això sí, va passar consulta amb les ulleres fosques, si se les treia veia les coses massa clares.