CARA PEGAT

Cara Pegat no era pirata, però sí dolent. Feia favors a canvi d'altres serveis. Una xuclada de les noies bufones, o de les no bufones. De les noies. I potser d'algun noi, ves a saber. Treballs, petites obres, que si el pis no fa goig, li cal una mà de pintura, que si la dutxa no raja. Gratis, és clar. I fins i tot algú li va fer un servei de sicari alguna vegada. Res greu, un dit trencat.

I a qui feia els favors? A qui més ho necessitava. Als pobres, molt pobres, als que no tenien res de res, i un dia els hi prestà diners. O a qui, desesperat, demanava un favor que requeria un contacte a l'ajuntament, o d'un advocat amic seu. Era un poderós dins del barri, i tothom ho sabia.

Un miserable, ronyós i poderós, amb l'ull tapat. Deien que sent un infant el va perdre, d'una pedrada al carrer. Amb el cabell repentinat i la llengua llefiscosa. Ben planxat i amb les sabates netes.

Vivia al pis del meu replà, érem veïns. I mai no vaig tenir prou pebrots per denunciar-lo, tot i les meves sospites. Ni jo, ni ningú. Tan formal, tan amable. Què hi farem, als dolents no els hi brilla la dent com als dibuixos de les pel·lícules, i passen discrets entre la gentada que som.

Però ves per on, un animalet petit i que ens neguiteja a tots, va posar les coses al seu lloc.

Una nit una mosca va arribar al forat de l'ull de l'home, adormit, atreta per la pudor que deixava anar la seva consciència podrida. Femella i carregadeta d'ous, els va deixar anar abans de seguir el seu camí, i d'allí van néixer les petites filles i fills, que van córrer per dins del cap, fins a trobar les oïdes, i el nas, i els bronquis.

Encara el vaig veure un dia viu, ens vam creuar a la porta de l'edifici. Em va semblar veure insectes sortint de la seva boca, mentre es tapava amb un mocador. Vaig pensar que havia estat cosa meva, i que la meva imaginació estava disparada.

L'endemà el van descobrir al portal, devorat per petites larves, que ja tenien la feina feta. El van haver d'escombrar amb el nas tapat, de fort que era el flaire.