Si la vida és tant fràgil

Semblava talment una repetició del dia anterior, com a la pel·lícula 'Atrapat en el temps' que interpreta l'actor Bill Murray. Les agulles de la torre del rellotge de l'Edifici Històric de la Universitat seguien donant la mateixa volta. 86.400 segons eren exactament els que l'agulla gran d'aquella torre marcava a ritme constant el compàs d'un nou dia. Ballava en sintonia amb l'agulla petita, que a ritme més lent voltava 24 vegades marcant el ritme de les hores que tenia aquell nou dia. I així, un dia rere l'altre. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte i diumenge. I així seguia setmana rere setmana. I mes a mes. I any rere any. I així, eternament el temps anava transcorrent i les agulles d'aquell rellotge o de qualsevol altre rellotge així ens ho recordaven.

Aquell dia estava encara asseguda a la taula del despatx acabant un informe que s'havia de lliurar aviat i quedava poc temps perquè finalitzés el termini. S'apressava a tenir-ho tot llest i així evitar enviar-lo a darrera hora. Sabia per pròpia experiència que les coses a darrera hora millor no fer-les, perquè sempre podia sortir algun imprevist que impedís lliurar-ho a temps! I havia decidit quedar-se una mica més al
despatx per treure-s'ho de sobre. Tenia el mòbil en silenci. No volia que res l'interrompés. Allò havia d'acabar-ho definitivament aquella mateixa tarda. Així s'ho havia proposat a primera hora com a objectiu i així havia de ser.

Les agulles del rellotge de la torre d'aquell edifici ballaven al compàs de les 16:39 quan va obrir novament el whatsapp, mentre caminava amb el cap cot per la Gran Via de la capital. Va veure que tenia més de 20 missatges al grup dels viatgers del bus. Va fer lliscar el dit avall llegint a tota velocitat el que hi havia escrit. Un dels passatgers
que estava dalt del bus al migdia havia compartit l'enllaç a una notícia d'un mitjà de comunicació. 'Brutal accident de moto al centre de Barcelona'. I allà, blau intens, gran i visible, va veure la fotografia de l'autobús de la companyia que ella agafava diligentment cada dia. Va tenir un sobresalt! Llegia amb intensitat cada mot de l'article que hi havia escrit sota aquell titular, com qui es pren unes maduixes banyades amb fondue de xocolata. Glaçada quan va llegir 'Gran Via', 'brutal accident', 'autocar de la companyia Sagalés', 'ferits', 'quarts de tres de la tarda'. Els ulls oberts com dues taronges i esbufegant de l'ensurt. Un flaix al pensament li va venir. Gran certesa! 'La vida és tan fràgil...'. Va entrar a l'Spotify i així ho va escriure. Volia escoltar aquella versió de Txarango i Ramon Mirabet que tant li agradava.

'La vida és tan fràgil, és tan fràgil està a aquí.
Recorrent el camí, agraint cada passa'
(cançó: Les coses senzilles, de Txarango)

Transcorre el temps i transcorrem nosaltres, com diu el poema 'El temps perdut' del rodenc M.Martí i Pol. I com vivim aquests moments ens condueixen a l'ara i aquí. Ser-ne conscient segurament ens ajuda a viure amb més intensitat tot el que ens passa, pensava. I segurament així, només mirant d'aprendre a 'sentir' cada instant de vida, és com podem viure plenament i trobar-li el sentit. En tot cas, es deia, tot és escollir, tot és una tria, i tot... absolutament tot, és la suma d'instants, de segons, de minuts,
de dies, de mesos i anys... Instants, com aquest instant desafortunat en què transcorreguts més de 50.400 segons d'aquell dia, una moto amb dos ocupants topava contra l'autocar de la companyia que ella agafava diligentment cada migdia.

Dreta, tot esperant que arribés un nou autobús que la duria de retorn al seu refugi, es va alegrar de la seva sort tot desitjant que el dos ocupants de la moto també es recuperessin ben aviat d'aquest desafortunat instant. El segons de la torre del rellotge seguien el seu curs i esperava que arribés el segon precís perquè sortissin de l'hospital.

Relat inspirat en una notícia real llegida a 'El Punt Avui', 26/01/23