Set anys de mala sort

Set anys de mala sort


Va recollir-ho tot amb molta cura de no tallar-se. Havia quedat completament engrunat. No podia ser d’altra manera, aquella làmina de vidre coberta de plata i estany restava a terra esmicolada igual que ho estava ella. Ja ho havia sentit a dir en diverses ocasions, «els miralls reflecteixen l’ànima» i ella tenia l’ànima malmesa.
Des que la metgessa li havia donat el diagnòstic tot s’havia ensorrat, la seva vida havia esdevingut una trencadissa. Tot i que no deixaven de repetir-li que havia estat una detecció precoç i que els pronòstics eren favorables, se sentia desgavellada, confosa. Primer de tot, l’extirpació d’aquell tros tan íntimament seu i després el pas per un tractament llarg i feixuc que l’ofegava fins a les entranyes. Alhora de la seva lluita, el món havia continuat empenyent les agulles del rellotge i un temps notablement preuat, li havia passat pel davant com una ràfega imparable. Ara que l’infortuni amainava, aquell maleït mirall li recordava les supersticions més indesitjables.
Amb tot, aquell matí s’havia llevat amb ganes de viure i ni de bon tros es podia permetre l’auguri de set anys de mala sort. Va sortir al carrer. Al final de l’avinguda s’entreveien uns amenaçadors núvols de tempesta que la miraven fixament. Va accelerar el pas, però al següent xamfrà unes gotes enormes l’atraparen i començaren a bombardejar-li els cabells que tímidament li tornaven a néixer. Després de trepitjar una inoportuna i no menys solemne tifa de gos, va arribar sota el sopluig del quiosc. No es podia creure que les prediccions de l’espill fossin tan immediates! Tanmateix, va riure…
Va dirigir-se al quiosquer i li va demanar una pega d’aquelles que ho enganxen tot. Era evident que havia de fer alguna cosa...
Tornaria al pis i amb paciència i decisió, recompondria tots els bocins de la seva ànima.

Autora: Anna Cle Feliu