Senyals al cel son mals a la terra (Relat guanyador del Repte Clàssic DCCCV, sobre els ocells)

No em puc moure, no m’atreveixo a caminar endavant ni enrere. He quedat atrapat arran d’un estimball, a baix veig com el rierol serpenteja entre els pollancres de sota el congost. Quan me n’he adonat, el sender s’ha convertit en un petit corriol sobre l’espadat. Ara, l’ansietat em nua la boca de l’estómac. Si m’atreveixo a fer un pas a un costat, segur que m’estimbo.
De sobte, els gralls de dues cornelles fan aparèixer altres aus negres, sento el parrup desesperat: quasi humà d’un tudó. Un crit d’auxili? Alço el cap i veig com les cornelles enfonsen el tudó enmig de les copes dels arbres. Es fa el silenci... Un espai entre les alzines de la vora del camí, em deixa veure el paisatge d’un verd dèbil d’hivern.
De la fosca obaga, s’alça el “cle, cle, cle, cle” del picot verd. La solitud m’abassega, perquè aquí soc un animal: més gros que els altres, però un animal.
En els cims propers es retallen ermites remotes i en els més allunyats blanquegen tenebrosos esborrancs. Observo punts negres en moviment que envolten les cingleres. Són voltors que planegen abans de llançar-se a devorar algun animal estimbat. Si faig un pas a un costat, vindran a devorar-me.
Només si supero el pànic em salvaré! Miro a baix i veig com un falcó peregrí planeja lent: és la imatge del poder i de la seguretat. El falcó cerca aliment viu entre els roures pelats del capdavall de l’espadat. La visió de la petita i poderosa au em dona coratge, m’enganxo a la paret amb l’esquena i lentament em moc cap al costat més proper; m’arrapo a unes arrels, faig el pas i respiro a fons: no m’he estimbat. Respiro a fons, l’oxigen em dona eufòria: soc una més entre les bèsties vives. Ara, em toca fer el camí de tornada a casa, me’l conec i crec que aconseguiré arribar-hi abans que s’escampi el mantell de la nit i apareguin les aus nocturnes.
Dono gràcies al Déu que m’ha permès continuar en vida. Alleujat, camino amb el suport d’una branca: el cel està net i el bosc en silenci. Al cap d’una hora, el camí s’engrandeix, des d’una clariana distingeixo el poble. Sota la llum rosada del crepuscle, un estol d’estornells gira embogit al voltant del campanar. Penso que és un senyal de benvinguda.