Sense deixar de mirar-nos

Sempre és un plaer passar pèl teu espai i obrir, de vegades a l’atzar, d’altres deixant-me aconsellar pel títol o per la categoria, un relat qualsevol: sempre n’aprenc quelcom.

En aquest cas, he admirat la manera de portar i sostenir la tensió que ja s’anuncia des del mateix títol, molt atractiu per cert, de tal manera que, tot i no oferir elements narratius objectius, permet al lector gaudir del ritme i l’atmosfera creada sense que aquells siguin necessaris.
No resulta fàcil, però tu fas que ho sembli.

També em fas venir ganes de participar en el concurs, en el qual encara no m’he estrenat. Potser podia haver presentat “Gotes d’aigua dolça” pel tema de la por, però ja que no sóc a temps, hauré de pensar en la temàtica actual... Gràcies per provocar-me el desig, astrònom! ;-)

T’envio una abraçada reconeguda i agraida,
Unaquimera

No és fàcil descriure un fet que molts trobarien banal, i de fet hi ha qui amb la teva història en pot muntar una de nova, cosa encara més banal si cap i al meu entendre, una falta de respecte, però a la vida hi ha de tot, hi ha qui tira el penal, hi ha qui el para, hi ha qui no el para. Però l'important és saber descriure el moment en original, com ho fas tu, les còpies sempre seran còpies si no saben modificar-ne l'essència del relat.

Seguirem navegant per relats copernic.

Ferran

Aquest patir és el que li espera al porter madridista en el proper partit contra el Barça. Al Valdés, no. Ni s’hi acostaran a la porteria blaugrana, els “merenguitos”. Fora bromes! Molt bon relat que sap mantenir la tensió fins al final i que pinta molt bé la tensió, valgui la redundància, que es viu en un terreny de joc.

I merci! : )


Sergi

Un duel psicològic interessant entre dos personatges marcats per la por que tenen a decebre... Molt bo el microrelat i com jugues amb el lector, a veure si és capaç de descobrir de què va la història... En el meu cas, haig de reconèixer que anava molt desencaminat...
A més a més, un tema força actual... Els protagonsites del teu relat podrien ser perfectament en Casillas i en Messi...
Fins el pròxim!

Jo tinc esquizofrènia. Bé, hi ha molta gent que ho sap. M'he equivocat caient en l'absurd de la meva angoixa, pensant en altres coses. El relat que has llegit és existencialista, posem per cas com si fos la metamorfosi, i és complicat, però el vaig escriure així. El missatge és precisament no querdar-se sol. He rellegit el teu relat i m'ha agradat molt, abans estava confós.


Sergi

Però tant sofreixes? Vull dir, jo també, i les posicions de la teva prosa són adequades al teu nom, encara que et confesso que crec que és temps de molta poesia, crec que és el que cal, no sé, copernic, a vegades m'equivoco.


Sergi

Amb el punt de mira posat en un espai i un moment determinats, de molta responsabilitat, has aconseguit crear una atmosfera misteriosa, que ha desplegat ràpidament el meu interès a conèixer la resolució d'aquesta trama força inquietant.
Molt ben trobat el desafiament visual entre els dos protagonistes, així com la sensació de por més imaginada que mostrada. "La processó va per dintre", com diu el refrany.
L'enhorabona, copernic; a veure si passo més sovint pel teu racó, que ja tocava.
Una abraçada, company!

Mercè

Els ulls se'ns trobaven, desafiants entre nois i noies per les discoteques de la costa. Un calfred ens recorria l'estomac i se'ns posaven el músculs en tensió, però feiem el cor fort i tractavem d'amagar el neguits que ens torturaven darrere d'unes ulleres rayban. Un somriure burleta es dibuixava en el rostre del que cobrava els tiquets a l'entrada de la discoteca. Si em veiés ma mare, millor dit, mon pare, si sabessin on soc aquest diumenge a la tarda amb només quinze anys. Però no, no ho saben. I tampoc saben que per poc ens enxampa la guardia civil anant dos dalt d'una Derbi-49.
Perquè m'hauria de conformar a fer el setze anys? Amb aquest rictus a la cara, hieràtic, inexpressiu, forçat certament, però alhora intimidador em puc fer passat fins i tot per disset anys i qui sap si per divuit. I compto amb l'avantatge de que no soc l'únic, que tothom fa el mateix, o casi.
Aquesta seguretat que puc vull veure en els ulls de la noia que m'agrada... encara no sé prou del tot si l'estimo, però m'agrada tant! Elles en conseqüència d'aquesta manca de determinació, del convenciment de que no n'hi ha prou amb paraules... no donen el bras a torcer. L'habilitat? Estàs jugant amb mi? És això, no? M'observes, m'estudies, treus conclusions de cada gest meu, de cada moviment. No deixem de mirar-nos, en cap moment des del fons obscur de la discoteca. Ningú dona l'espatlla a l'altre, tots de cara a la pista. Hi ha un fil invisible que ens uneix, així ho crec jo. Serà veritat? En aquest joc de tensions que comença quan comencen les caçons lentes, en aquesta guerra psicològica que aviat s'esvairà... qua algun altre més espavilat que jo et demani primer per ballar...
Els somnis, els desitjos perduts en un sol moment que tot s'ho emportarà... i s'ho emportarà el que tingui més gosadia, el que sigui el primer, el que no tingui por del rebuig. I no necessariament el del cap més clar. Potser el que porti mes cubatas a bona hora i alhora pugui controlar les seves emocions i dominar amb serenitat la seva paor.
Ara tots mirem el mateix objecte, la pista de ball. Se sent el "je t'aime moi non plus" i tu, indecis, t'has quedat mirat la noia que més t'agrada des del fons obscur de la raconada de la pista . Una centèsima de segon abans i hauria sigut teva. L'hauries tingut en els teus braços ballant el "Je t'aime moi non plus" i hauries pogut somniar totes les nits de tota la setmana, que igual ho faràs. Va com va, entra o no entra, així eren els penaltis dels anys seixanta. Desolat, amago el cap sota l'ala, abatut, ningu em consola.
Que se n'haurà fet d'aquella noia dels anys seixanta a la que jo tant m'e... m'agradava?

(Pots intercalar aquest apunt a l'apartat intim o en els esdeveniments i/o paissatges psicològics de les ments d'aquella jovuntud (no del tot perduda?). A fi de comptes el 80% dels mots son teus.)

Salud

Què bo!! Magnífic!! Venia a veure què tens de nou i em trobo aquesta perla. Vibrant fins a la fí. Primer he pensat en politics, o en una baralla de mandrils alfa. Ho has resolt amb gràcia i frescura. I d'alta actualitat! Sent un relat teu, ho havia de ser. Per degustar! Una abraçada

a