Salvats!

Sona l’alarma del mòbil. És l’hora.
En Bernat s’incorpora rere la taula sense parar l’ordinador. Es canvia el pijama, que ha esdevingut el nou uniforme de treball, per unes malles i una samarreta de color verd fluorescent amb lletres negres inintel·ligibles. Deixa les espardenyes domèstiques als peus del llit per calçar-se unes esportives. Agafa l’ampolla tèrmica de la beguda isotònica i, un cop tancada la porta, es penja la cinta de les claus al coll.
Malgrat la incomoditat del calçat de ciclisme considera ridícul baixar un parell de pisos en ascensor.
A cada esglaó comença la respiració toràcica i estiraments de la part superior del cos. Para l’orella i només escolta les seves passes. Avui serà el primer d’arribar, n’està ben segur. Comença la competició.
En obrir la porta del garatge el sorprèn trobar el llum encès.—cago’n l’olla! —murmura sota el tapaboques.
—Ei! Ja em semblava que li faltava pressió —el saluda l’Esteve amb la manxa a les mans.
El motiu és prou vàlid per no enfadar-s’hi. Es relaxa i s’encamina a la seva bicicleta, penjada a la paret, darrere el cotxe. En cinc minuts fan cap la resta del pilot abillat per a la ocasió. Cadascú al seu lloc inicia una curta sessió d’estiraments de cames i braços, escalfant motors.
—Tots a punt? —crida en Tomeu un cop esbatanada la porta del garatge. — I no em feu trampes, que ja ens coneixem —afegeix enfilant-se a la bicicleta. —Som-hi! Tres, dos, un...
El zum-zum de vint-i-quatre rodes ressona dins el garatge. És el frec de les rodes a les cintes de rotació. Fins i tot el Jaume i el Vicenç, els més veterans, enfilats a les estàtiques se senten integrats en aquest grup heterogeni de ciclistes.
No hi ha guanyador, ni perdedors ni premi. En tenen prou amb la satisfacció de compartir una hora d’esport en bona companyia. Haurien parat bojos tancats davant la pantalla de l’ordinador o el televisor. Cago’n el confinament...