Réquiem

A l’entrada de la sala d’actes, mentre cerquen les butaques adjudicades entre el públic ja acomodat, res fa preveure una autèntica tempesta.
El so planyívol dels violins remou un batec antic entelant-li la mirada blava com el cel que lluu al carrer. Només l’entrada del director clenxinat i altiu, amb la batuta a la mà, posa ordre al batibull latent. Els espectadors aprofiten els darrers sons diabòlics i descompassats per escurar-se la gola i asseure’s bé.
A mesura que avança el concert, els cabells esbullats del director, la dansa frenètica de braços i mans i el gronxament continu fan témer per la seva integritat física enfilat al peany.
Tot d'una, entremig la veu somorta de l’orfeó s’alcen els falsets de la soprano i el tenor en un plany que li regira cor i ànima. Missa de difunts, rememora.
Una pluja inesperada humiteja els llavis i la boca eixuts enmig d’un espasme a la boca de l’estómac. Malgrat l’aforament complet percep una solitud extrema. Tanca els ulls i es deixa gronxar en una total comunió amb els instruments i les veus.
Segons abans d’esclatar els aplaudiments, reconfortada per la música i la companyia invisible, un sospir revitalitzador la transporta de nou a la realitat. La simbiosi entre la vida i la mort ha apaivagat la mesura del dolor instal·lat dins seu.