Relat d'una fan incondicional de la ciutat de Londres

Relat d’una fan incondicional de la ciutat de Londres

En la dècada dels seixanta l’omnipresència de l’anglès en les aplicacions informàtiques va fer que aquest idioma s’acabés imposant, en detriment del francès. Per això molts joves anaven a fer cursets d’estiu a Anglaterra.
Quan vaig assabentar-me, a tercer curs de carrera, que l’acadèmia d’anglès on estava matriculada organitzava estades a Cambridge, m’hi vaig apuntar.

I va ser a Cambridge, l’estiu del 68, on em vaig enamorar -crec que va ser un amor a primera vista- de l’idioma, de la cultura i de les costums angleses.
L’estiu següent vaig tornar a fer un curset, aquest cop a Londres, allotjant-me amb una família anglesa. Si la idíl•lica petita ciutat de Cambridge m’havia fascinat, Londres, tot i sobrepassar-me per la grandiositat dels seus edificis i la majestuositat dels seus parcs, em va acabar seduint del tot fins a convertir-me en una anglòfila contumaç.

Acabada la Universitat vaig donar classes de Biologia en un Institut durant uns anys. Una idea com una mena de mantra però, em rondava pel cap. Com seria viure una bona temporada a Anglaterra? En concret a Londres? Poder fer una immersió total amb el seu estil de vida i les seves costums?

Dit i fet, l’any 1972 vaig deixar la feina de professora i vaig volar cap a Londres per treballar com au-pair. Al menys m’hi voldria estar un any. Desprès d’una experiència fallida en una família complicada, vaig viure quasi un parell d’anys amb una família encantadora amb qui encara avui, tot i els anys, mantinc lligams d’amistat.
Si que vaig aprendre anglès, però sobretot em vaig imbuir de la seva manera de viure, de relacionar-se, de la seva estima pels gats, gossos, vaig anar a aprendre a fer rams de flors, vaig, vaig, vaig ... fonamentalment vaig sentir-me, a diferència de les altres vegades, com una londinenca més...

Quantes vegades hauré anat a Londres? Moltes! Sempre he trobat ocasions per anar-hi i deambular, si bé que sense l’avidesa de la primeres vegades, amb la sensació d’estar en un lloc conegut i plaent.
Molts dels que em coneixen i saben que he viatjat bastant per Europa, a vegades tot i que ho saben perfectament em fan la pregunta tòpica de quina ciutat m’agrada més, París? Londres? Roma? Cada ciutat té el seu encant els hi responc, però per viure-hi, sens dubte Londres!
I si hi aneu, els dic, encara que totes les èpoques son bones, una de les recomanables son les festes nadalenques. Quan hi vaig en aquestes dates, m’agrada anar a Trafalgar Square quan comença a fosquejar, on cada vespre diferents corals i grups espontanis es reuneixen per cantar ‘carols’ al voltant de l’immens arbre de Nadal col•locat al nord de la plaça. Quan feia d’au-pair hi anava sovint amb amics i també amb les nenes que cuidava, ben abrigats amb guants, gorros i bufandes... tots cantàvem plegats... Ara les actuacions son una mica més formals, l’emoció però, és la mateixa...
Molt recomanables també els concerts que es fan per Nadal en petites esglésies acollidores, un bon lloc si el fred apreta...

Tot és moviment al centre de Londres: Els busos vermells de dos pisos, el metro: un formiguer molt ben organitzat que, com un joc de pistes, et porta on vulguis , carrers un punt caòtics segons l’època del any, parcs que et conviden a descansar on els esquirols et miren i s’apropen sense espantar-se, pubs bulliciosos sempre plens, tea-rooms tranquils i relaxants, botigues emblemàtiques, musicals espectaculars per a tots els gustos... no te l’acabes mai la ciutat...

El que la gent desconeix es que la pluja no és tant persistent com se sol creure... el que si sorprèn és el vent fort que bufa sovint i que recorda a la tramuntana. Segurament es degut a aquest vent que el cel a Londres sigui quasi sempre clar i lluminós.

Així és Londres... la ciutat que em va atrapar quan tenia poc més de 20 anys...