Reflexions sense cap ni cua (1) Ned Stark, de Joc de trons

En tota bona història, necessitem personatges bons, o prou bons i d'altres dolents, o bastant dolents. Aquest repartiment, l’han empès a l'extrem els Nord-americans, no només de la Hollywood d'avui, però des de sempre. Allà, hi ha els bons i els dolents, i punt. Els mitjans, els centristes dels valors no hi caben. Els dolents són també per definició els altres, tots els presidents dels Estats-Units ho podrien confirmar.

Que els bons matin i trucidin, de fet, més, molt més, que els dolents no molesta a ningú. Si teniu dubtes, torneu a llegir el darrer dels Mohicans (dit de passada, és un llibre avorríssim, la pel·lícula és molt millor, cosa rara, almenys la del 1992 amb Daniel Day-Lewis. N’hi ha una pila d’altres que encara no he vist, no puc dir-ne res). Per una versió més moderna del bo que massacra tothom, podríem citar Bruce Willis en un gratacel o en un aeroport.

L'originalitat de joc de trons és que de bons, de bons de debò, no n'hi ha. Tots són més o menys dolents. Clar, apareixen al començament uns quants beneits, però evolucionaran, al llarg dels llibres i/o de les temporades, per aconseguir demostrar que poden ser tan dolents que els dolents professionals, o almenys deixar darrere d'ells una bonica pila de cadàvers.

Però hi ha una excepció: Ned Stark, senyor del Nord. És l'home dret, sever, just, bon pare, bon marit, bon senyor, quasi perfecte i té principis morals, el pobret.

Amb principis morals i una esquena una miqueta rígida, no podia acabar d'una altra manera que perdent el cap.

Una remarca divertida, només de passada: en la sèrie, l'actor, Sean Bean, és tan acostumat a morir en les pel·lícules que només de veure’l al començament, saps que no veurà el final de la història. Trobarà sempre una colla d’orcs sobre el seu camí.


El nostre Ned és el senyor de les terres del Nord, protegint la resta del reialme de tots els emprenyadors, de dues o quatre potes, que pul·lulen més enllà del Mur gelat. Té una família nombrosa i un bastard. Aquest bastard, amb la seva cara de gos batut que portarà fins al final, és important, perquè ens fa el Ned una miqueta més humà. Té una falla al seu c.v.

Després, la seva trajectòria és senzilla, el visita el rei, el seu vell amic, gras i borratxo, i ell accepta la nominació com a «Mà del rei», una mena de primer ministre. Ned StarK accepta la nominació i la pregunta que podem fer-nos és: reeixirà la seva missió, o més senzillament, sobreviurà?

Enviar Ned Stark a la capital del reialme és com nomenar un vell capatàs llenyater del Nord de Noruega com a vicepresident de la Comunitat de Madrid. O com ajudant d'alcalde a Marsella. Us deixo escollir els vostres exemples. Segur que en coneixeu una pila.

Una vegada allà, que és un "cistell de crancs", com es diria en francès, va acumular els errors, empès pels seus principis, el seu sentiment de l'honor, la seva amistat per al rei i a la darrera mà del rei, mort d’una mort que no sembla natural (morir de mort natural en una història com aquesta semblaria més aviat vulgar), i la dèria de la seva dona. El tot plegat va desencadenar la catàstrofe que li permetrà perdre la vida, a Martin d’escriure més llibres i a la HBO de filmar vuit temporades.


Venim al gra, per què la història necessitava un Ned Stark? I sobretot per què li feia falta morir?

Perquè no hi ha res de millor per enganxar el lector/espectador d’una història que la mort d’un bo i veure com serà venjat.

Aquesta mort pot passar al començament, o no massa lluny, com és el cas de les històries policíaques, amb dos policies, amics, i un d’ells es fa matar, i tota la resta del temps serveix al company a caçar l’assassí o els assassins.

En altres casos, la mort d’un bo i/o d’un amic pot desencadenar la catàstrofe final (pleonasme), com per exemple en les pel·lícules «Open range» i «sense perdó», dos westerns molt bons, al meu gust.

Amb la mateixa lògica, la mort d’una persona símbol com punt de no retorn, el veiem sovint en la història real. És per això que els revolucionaris francesos van decapitar el rei Lluís XVI, o els puritans anglesos de Cromwell el rei Carles 1r o que Lenin va fer massacrar tota la família tsarista. Amb aquestes execucions, hi ha un abans i un després, el després no serà mai més com l'abans.


És aquí la mateixa lògica: a partir de la decapitació de Ned Stark, res no podrà parar el massacre generalitzat que durarà fins al final. Aquelles piles de cadàvers que esdevindran aviat avorrides. Fins i tot en les pitjors pel·lícules de guerra, no n’hi ha tant, de morts.

La mort de Ned és important d'un punt de vista narratiu, però del punt de vista del lector/teleespectador també, perquè si la mort d'un innocent ens pot fer plorar, fins i tot la mort injusta d'una mena de llop gegant mig salvatge, la mort d'un just, d'una persona moral ens revolta.

Perquè, inconscientment, tot i que sabem que la moralitat i la justícia no són d'aquest món, n'hi ha prou amb llegir tres pàgines de qualsevol diari o mirar els telenotícies d'un dia qualsevol per capçar-ho, en les ficcions, ho volem creure.

I aquest Ned Stark, enmig de perills cada vegada més perillosos, que s'afanya a descobrir la veritat i a voler la justícia, ens toca més profundament que les mirades de beneita de la seva filla o les crisis de la seva histèrica dona.

Volem que guanyi ell, volem veure triomfar la justícia… i fins a la traïció final, és possible… i naturalment, és un fracàs, ha de ser un fracàs. En el cas contrari, Martin només hauria pogut escriure un volum.

Però l’essencial, és que de totes les morts del primer volum/primera temporada, aquesta és la que més ens revolta, perquè ell tenia principis morals, i malgrat la realitat quotidiana, ens agrada somiar que és possible.

Aquesta mort, d'un punt de vista narratiu, era necessària, em repeteixo, ja ho sé, per rellançar l'interès de la història, per posar noves preguntes, per tenir el lector/espectador enganxat.

Personalment, tinc una relació estranya, ambigua, amb joc de trons… No negaré que la història m'ha agradat, però arribat al final, en queda una mena de regust de «crec que he perdut el temps»… Si hi reflexiono, crec que La pel·lícula, la sèrie, m'ha enganxat més pels actors que per la història mateixa.

Que seria Joc de trons, almenys la versió filmada, sense els actors donant vida a, per exemple, tota la família Lanister?

Els «bons», diguem els més simpàtics, mai no han aconseguit convèncer-me, ni el John Snow, ni les dues germanes… No són mal actors, no, però el John Snow, fins al final amb la seva cara de primer de la classe tímid... me l'imagino llevant el dit per demanar a la mestressa boja si pot apunyalar-la. Quant a les germanes Stark, si van ser creïbles en el primer llibre/primera temporada, després…

La petita, caient del cel sense paracaigudes per acabar d’un cop de punyal amb un rei terrífic que feia basarda a la terra sencera... i la germana gran encara menys, sense poder explicar-ho amb arguments convincents. Només una impressió.

La paradoxa de molts llibres o pel·lícules, és que els dolents són sovint més interessants que els bons.

Funciona en les ficcions, però, i és una pregunta que m'he fet sovint, a la història real també, o a la realitat actual. Per què homes (i dones, tanmateix més sovint, molt més sovint homes) que sabem que són persones de moralitat dubtosa, persones que no vacil·laran mai a eliminar qualsevol oposició, a mentir o a trair, atrauen tan seguidors?, i tan seguidors fidels fins a la mort o al ridícul, per algú que els abandonaran sense cap remordiment si ho pensa necessari? No dono cap nom, podeu sense esforç fer una llista d'exemples.

L’originalitat de joc de trons és que els dolents de debò són dones. Que sigui la reina fratrífila o la rossa boja amb els seus dragons, o l’àvia enverinadora. Avancem amb la igualtat dels sexes, és un progrés, dones tan dolentes com homes. Dels altres dolents, mencionaré el rei de la nit qui era ridícul, com ho és, de l’altra banda, aquest Bran, corb de tres ulls. Amb ell, haurien pogut estalviar un actor, amb un ninot de cautxú, n'hi havia prou.

I no parlaré del final una miqueta ridícula, on el ninot rep la corona, però he de reconèixer que musicalment, la sèrie és molt bona. Són temes que es queden al cap.

Personalment, m'agraden més les històries on tots els herois (o almenys la majoria) arriben vius al final, com al senyor dels anyells, potser és el meu costat d'adolescent retardat, però això només pot arribar en les obres de ficcions, i per això necessitem obres de ficcions, en el cas contrari, amb el diari i els telenotícies, en tindríem prou.

Necessitem històries, que no siguin les de la vida quotidiana. Necessitem ficcions.

Sobre aquest tema de la necessitat de les ficcions, us aconsello la lectura del llibre de l’Albert Sanchez Piñol, «Estructures elementals de la narrativa». És un llibre indispensable, goso dir-ho, si voleu entendre com es construeix una història narrativa, però l’Albert explica també perquè necessitem ficcions.

Jo tinc, personalment, problemes amb llibres o pel·lícules realistes de la vida quotidiana. A menys que siguin humorístiques o, de tant en tant, les policíaques, si hi ha un bon enigma a resoldre.

No negaré que hi ha novel·les realistes que són obres mestres, perquè l’escriptor és un geni, Tolstoi o Rodoreda, per exemple, però en regla general, m’agraden més les històries fantàstiques o de Fantasy, que amb comissaris de policies o amb la cosina, amb malaltia incurable, de la germana del flequer de la cantonada que s’enamora de l’estudiant deprimit del tercer pis (bé, aquí parlo del noranta per cent de la producció cinematogràfica francesa, que no veureu mai, i teniu sort, jo fa anys que he abandonat).

Havia començat a parlar de Ned Stark i acabo amb un final no planejat sobre la mediocritat de les pel·lícules franceses, però és també per això que he donat, per endavant, el títol «reflexions sense cap ni cua». En aquesta sèrie, faig tot el contrari d’allò que aconsella l’Albert, començo sense saber on aniré a parar...