Pulsacions

M'aguaites com sempre: de prop, de lluny, de dalt a baix, gimnàs amunt, gimnàs avall. Ho fas amb aquell escarni esbossat als llavis, com una gàrgola sinistra. Em guaites els sacsons de malucs, pits i cuixes que farceixen la meva roba esportiva amb el teu somriure burlesc. Jo, aliena (malgrat gairebé alienada per ta befa): pedalo, corro i empenyo, amb braços i cames, aquelles màquines penitenciàries amb passió redemptora. M'aguaites com un jutge; intuint que faig penitència per les llaminadures que engoleixo, a grapats!, arraulida al llit les fredes nits de solitud. Avui acabo el càrdio a 140 pulsacions. Després de la dutxa em vesteixo i marxo. Avui m'aguaites i em segueixes.

Camino poruga fins a gairebé córrer sota la pluja.
—He! —, només pots cridar doncs no saps el meu nom.
M'aturo i em tombo amb el batec del cor engolat. «A quantes pulsacions dec estar ara?».
—Fem un cafè? —preguntes amb un somriure indesxifrable i l'aigua de la pluja lliscant pel teu rostre.
—Sí —responc mentre miro d’esbrinar si te'n fots de mi o no.

Em guaites de prop, com una gàrgola sobre meu. Estrenyo els llençols dins del palmell, com si m'arrossegués l'afany de munyir-los. Després t'aferro amb cobdícia mentre, amb el teu somriure perseverant, m'apartes els cabells molls en una carícia generosa que després del rostre repassa els meus sacsons; és evident que t'agraden, el teu entrecuix no menteix. Em guaites mentre m'acaricies; i m'agrado jo i m'agrades tu. Finalment, m'envaeixes amb les teves sinceres vergonyes martellejant-me les freixures. El sucre de les restes de llaminadures m’escata les natges mentre ens arrossega la melodia dels ventres repicant en una percussió de ritme ascendent. Ara, per com em mires, sé que no hi havia burla en la teva guaita. El capçal del llit s'afegeix a la percussió ventral i repica contra la paret amb desesperació fins que caus vençut, panteixant sobre meu mentre ambdós ens convulsionem. «A quantes pulsacions devem estar ara?».