UNS GRAONS GAIREBÉ INFINITS

Descendeix agemolit els graons gairebé infinits, que baixen del despatx fins al magatzem, amb un taló a la butxaca per compensar la forçosa capitulació. «No tens el perfil», li havien etzibat a la cara després d'una breu setmana. Imagina el desencís en la mirada del seu pare. Els companys, a qui gairebé no coneix, són a dinar; així que creua la silenciosa nau fins a travessar la porta deixant enrere aquella oportunitat extinta. S'apropa a la parada del bus que el durà directe al bar, com cada dia, tot i ser sabedor que ha perdut la feina per passar-hi massa estona; de fet ha perdut dues feines el darrer mes. «Ja veus papa, quin crac», pensa esbossant un somriure amarg. El bus és ple i s'asseu als seients reservats malgrat no tenir, tampoc, el perfil dels rètols.

Quan desperta copejat pel bastó d'una anciana, que sí que té el perfil per asseure’s, s'ha passat de parada. Aprofita la distància extra per fer una cigarreta i quan arriba al "Bar La Paqui" llença la burilla i s’endinsa al confort de la llar. Almenys allà semblen feliços de veure'l.
—Mira, ja tenim aquí al Gerard! —diu en Lluís.
—Paqui, ja tens aquí el nano! —crida el Cisco.
Li diu a sa mare que plegui i que ja tancarà ell el bar, com cada dia, i ella li diu que no.
—T'has de llevar a les 5 —insisteix la Paqui—, un dia cauràs mort.
Ell li descorda el davantal i la fa fora fent-li un petó i una patacada; com cada dia.
Des que manca el pare, el bar no és més que una llosa tentinejant sobre ella. El Gerard es queda fins a mitjanit servint quintos, mitjanes i cafès mentre prepara entrepans i tapes. A mitjanit tanca, però no marxa com cada dia; demà no matina. Es queda bevent sol a la barra fins que s'adorm sobre el marbre fred somiant que puja per unes escales de graons gairebé infinits. A dalt, perfilada pel sol, veu la figura del seu pare enmig del cel opalí. S'hi apropa cercant un bri de decepció en la seva fesomia, però només hi troba la faç llagrimosa de l'orgull.