PER UN BON MESTRE PODRÍEM

Fou un dia assolellat que aparegué el nou mestre, deixant enrere els dies bromosos on desaparegué l'anterior. Aparegué amb els ulls folls emmarcats per crinera i barba, ambdues descurades i sempre guarnit amb samarretes estampades amb motius de rock que contrastaven amb la grisor del vell mestre anterior. Vençut el primer impacte de tant extravagant mestre, l'assignatura d'història va cobrar vida; ara, com les samarretes del mestre, era pur rock-and-roll. Sens dubte, nosaltres i el món sencer, havíem sortit guanyant amb el canvi. El mestre anterior era tan ensopit, que fins i tot ell s'adormia a classe. Aquella assignatura, que ans només era un tràmit farragós per poder passar de curs, ara era esperada amb ànsia per tots. Se succeïen les classes, guarnides de música, de vídeos i de mil coses que amenitzaven la matèria. El professor ens transmetia la seva passió mentre ens entretenia amb aquella brillantor als ulls més pròpia d'un forassenyat que d'un mestre. Per desgràcia va durar poc el nou mestre. Recordo el seu darrer dia de classe amb tant impacte com el primer. El cotxe de la policia va aparcar davant de l'institut mentre ell mirava emmudit per la finestra.
—Jo el vaig matar —, confessà camí a la pissarra, esperant resignat a ser capturat.
Ens vam mirar tots en silenci mentre ell, amb un guix, escrivia un enorme "adeu" a la pissarra.
—Va ser el meu mestre, també —va continuar dient—. Era veritablement tediós i tan ensopit que es va deixar escanyar amb la mateixa desídia amb què feia les classes.
El director li va demanar que sortís, després de copejar la porta. Tot i sabedors que a fora l'esperaven els agents dels Mossos no ens vam alçar dels pupitres: no érem els poetes morts. Podríem, armats amb tot objecte llancívol al nostre abast, repel·lir els agents. Podríem, també, haver-nos atrinxerat. Podríem... Podríem mil coses, però només vam continuar asseguts en silenci mirant com marxava i pregant que tot fos cert i mai tornés l'anterior mestre.