L’ASE A LA MÀNIGA

Les cortines, que feien de tendal al seu balcó, baixen recaragolades pel vent i fetes un esquinçall davant del pis (també abandonat) dels meus pares. Els coloms les travessen parrupejant de camí a terres conquerides. No havia pensat en ell des de feia molt de temps; segurament des del darrer cop que vaig trepitjar aquest pis. Encara ens veig d'infants llançant-nos llegums amb tiradors des de les respectives balconades. Recordo com compartírem escola i mons imaginaris, somnis i promeses lacrades en sang i el privilegi d'haver format part del seu apòcrif univers. Recordo com aquell infant somiador es convertí en un adolescent genial i inevitablement excèntric, i com es va anar tancant en el seu univers, segurament, més confortable per a ell que el nostre. Un univers que va construir com un castell de naips. Segurament no li va fer cap bé que tots el releguéssim argumentant que era un somiador i incapaços, ja com adults, d'interpretar el seu imaginari únic que ans fou col·lectiu. Recordo quan el castell de naips que havia construït es va anar enderrocant fins que només en va quedar una carta que davant la impossibilitat de mantenir-se dreta, traïda per la gravetat i els companys, només va poder precipitar-se balcó avall davant dels meus propis ulls. Recordo la sang al paviment i el crit paorós de sa mare abraonada a la barana.

Surto del balcó i creuo el menjador polsegós camí a la cambra de bany. Em deixo caure de genolls davant la tassa mentre el remordiment em travessa la gola junt amb l'esmorzar fins a esquitxar-ne la porcellana. Les arcades segueixen mentre parrupejo com els coloms, però no hi ha prou vòmit per trobar consol ni indult. En quin moment vaig permutar l'amistat per la burla i per què? Odio aquest maleït pis: l'odio perquè cada cop que veig el seu balcó recordo el toll vermell sota la seva cara blanca i rígida. No me n'hauria d'haver burlat quan em va dir que em necessitava. Jo era el seu penúltim naip, el darrer ase a la màniga.