L’ASE A LA MÀNIGA

Un relat de: Peter Egerman
Les cortines, que feien de tendal al seu balcó, baixen recaragolades pel vent i fetes un esquinçall davant del pis (també abandonat) dels meus pares. Els coloms les travessen parrupejant de camí a terres conquerides. No havia pensat en ell des de feia molt de temps; segurament des del darrer cop que vaig trepitjar aquest pis. Encara ens veig d'infants llançant-nos llegums amb tiradors des de les respectives balconades. Recordo com compartírem escola i mons imaginaris, somnis i promeses lacrades en sang i el privilegi d'haver format part del seu apòcrif univers. Recordo com aquell infant somiador es convertí en un adolescent genial i inevitablement excèntric, i com es va anar tancant en el seu univers, segurament, més confortable per a ell que el nostre. Un univers que va construir com un castell de naips. Segurament no li va fer cap bé que tots el releguéssim argumentant que era un somiador i incapaços, ja com adults, d'interpretar el seu imaginari únic que ans fou col·lectiu. Recordo quan el castell de naips que havia construït es va anar enderrocant fins que només en va quedar una carta que davant la impossibilitat de mantenir-se dreta, traïda per la gravetat i els companys, només va poder precipitar-se balcó avall davant dels meus propis ulls. Recordo la sang al paviment i el crit paorós de sa mare abraonada a la barana.

Surto del balcó i creuo el menjador polsegós camí a la cambra de bany. Em deixo caure de genolls davant la tassa mentre el remordiment em travessa la gola junt amb l'esmorzar fins a esquitxar-ne la porcellana. Les arcades segueixen mentre parrupejo com els coloms, però no hi ha prou vòmit per trobar consol ni indult. En quin moment vaig permutar l'amistat per la burla i per què? Odio aquest maleït pis: l'odio perquè cada cop que veig el seu balcó recordo el toll vermell sota la seva cara blanca i rígida. No me n'hauria d'haver burlat quan em va dir que em necessitava. Jo era el seu penúltim naip, el darrer ase a la màniga.

Comentaris

  • Sorpresa[Ofensiu]
    kefas | 04-02-2022

    El títol m'ha fet pensar que havíem augmentat l'equip de quins apostem pels relats d'humor. Després he vist que el ruc no era tal.
    Ha estat una petita decepció perquè som pocs i poc valorats. La tristesa ven més.
    El relat està molt ben desenvolupat, amb una frondosa riquesa de llenguatge.

  • Atlantis | 02-02-2022

    Un relat molt dur però està molt ben escrit. Moltes vegades no sabem captar el dolor i/o la solitud dels demés.

  • Tràgic[Ofensiu]
    Prou bé | 02-02-2022

    Un relat trist que reflecteix sentiments molt profunds i tremendament humans!
    Sort
    Amb total cordialitat

  • Relat rebut[Ofensiu]

    Relat rebut correctament, entra a concurs.


    Gràcies per participar.


    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Peter Egerman

Peter Egerman

21 Relats

57 Comentaris

21169 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig arribar tard a escriure com sempre he arribat tard a totes les coses. Vaig començar arribant tard al part, un part tardà que em va portar al món, vermell com un perdigot, en aquesta ciutat on he viscut i crescut: estimo i odio Barcelona amb la mateixa passió. També us estimo i odio a tots, amb la mateixa passió, com sinó. Suposo que no he mort encara perquè també he arribat tard aquells dies que potser tocava. Potser arribo tard a tot arreu perquè el món va massa de pressa, o potser sóc jo que vaig massa lent. Escric com a teràpia pels meus mals, però tampoc sé quins mals són, doncs també vaig arribar tard el dia que tocava la lliçó. Escric per aprendre a escriure i perquè m'agrada explicar històries, no necessito més. Espero que no sigui tard per aprendre a escriure.