UNA PEÇA CLAU

Repica el volant amb els índexs i s’acaricia la butxaca. «Tot en ordre», pensa somrient abans de baixar del cotxe i travessar l’aparcament. La boira de matinada, vinguda del riu, s’ha esvaït del polígon a aquella hora del vespre. S’apropa a la nau i travessa la porta. El recepcionista el mira i somriu.
—Bona tarda, Alaric, passa. Està el galliner esvalotat.
Entra expectant i segueix el so dels crits neguitosos del seu cap mentre li ve al cap la veu del seu encarregat, ja retirat, dient-li "A la feina t'has de fer imprescindible". El Joan, actual cap, fill de Joan Bofarull i net del fundador, també Joan Bofarull, passeja descamisat amb els cabells esbullats.
—Alaric, Alaric... —prega en veure'l—. La puta màquina dels pebrots ja torna a fer la guitza. Perdona que t'hagi trucat, però en aquest cony de torn ningú sap que collons fotre.
L'Alaric s'arremanga els punys de la camisa i comença a passejar al voltant de la màquina amb el senyor Bofarull suorós seguint-lo com un fidel petaner.
—Senyor Joan —aprofita per dir-li—, d'allò que vam parlar...?
—Oh, sí! Ho estem rumiant, però ja saps que amb la competència asiàtica ens està costant de tirar endavant.
L'Alaric, continua escodrinyant la màquina per totes bandes com si fos un saurí cercant aigua. Finalment, s'apropa a un racó i demana un tornavís d'estrella que va a buscar corrents el seu fidel amo. Aprofita per treure dissimuladament de la butxaca la peça que ell mateix ha extret abans de marxar del seu torn del matí. Quan el cap li apropa el tornavís, posa la peça a lloc i demana que engeguin la màquina. Corre el cap novament i, en prémer el botó, la màquina cobra vida mentre en Joan Bofarull crida "Eureka" amb els punys alçats.
—Escolta, per què no vens a casa dissabte?, amb la dona i el nano. Us convido a dinar i parlem del teu ascens. Ets una peça clau per a l'empresa —li diu a l'Alaric mentre l'agafa per les espatlles.
Riu agraït, l'Alaric. "A la feina t'has de fer imprescindible"; i ell, sens dubte, ho és.