Cercador
Mai més menjaré mandarines
Un relat de: Peter Egerman"Terrible, apocalíptic", advertia pel televisor un home encorbatat. Un meteorit s'apropava a la terra i els meus pares seguien pelant mandarines com si res. La fi del món arribaria demà a les onze i feia olor de cítric.
—Estàs bé, Marta? —, preguntava la mare mentre m'aferrava emmudida a la meva nina.
Vaig passar la tarda mirant per la finestra, esperant aquella mandarina gegant trencant els núvols amb aquella olor, que per força havia de ser dolça i cítrica, de la mort.
Mentre fèiem el darrer sopar amb els pares, dubtava si eren uns inconscients o és que tenien un pla amagat. Vaig marxar al llit sense gaire oposició, per força havien de tenir un bot salvavides a una banda o altra. No podia dormir i em vaig llevar a mirar per la finestra. On dimonis era la meva mandarina devastadora?
—Què hi fas dormint a la finestra? —deia ma mare en despertar-me.
Pretenia portar-me a escola? No havien entès res? La mandarina estava a punt d'arribar i volien que marxés a escola com si no passés res? Aquí sí que em vaig rebel·lar: vaig cridar amb una freqüència capaç de trencar els vidres, vaig espeternegar com si pugés al Tourmalet i dels meus ulls brollaren prou llàgrimes per a enfonsar l'Atlàntida. Un cop arrossegada fins a escola vaig intentar conservar la calma, com els mestres i els companys que, igual que els meus pares, semblaven decidits a fer vida normal. Jo volia morir amb els meus pares, no a l'escola. Els sentiments em desbordaven, només em quedava la meva nina, a la que premia fins a gairebé estripar-la. Les hores queien al rellotge que presidia la classe, mirava la finestra, gairebé eren les onze. De cop, la companya de pupitre va treure una mandarina i la va obrir. En sentir aquella olor apocalíptica vaig començar a cridar. Vaig colpejar la mestra quan va venir a socórrer-me, vaig fer volar taules i cadires.
La fi del món no va arribar. Va ser el meu darrer any a aquella escola, després ja vaig anar a l'escola per a nens amb Asperger. Mai he tornat a menjar mandarines.
—Estàs bé, Marta? —, preguntava la mare mentre m'aferrava emmudida a la meva nina.
Vaig passar la tarda mirant per la finestra, esperant aquella mandarina gegant trencant els núvols amb aquella olor, que per força havia de ser dolça i cítrica, de la mort.
Mentre fèiem el darrer sopar amb els pares, dubtava si eren uns inconscients o és que tenien un pla amagat. Vaig marxar al llit sense gaire oposició, per força havien de tenir un bot salvavides a una banda o altra. No podia dormir i em vaig llevar a mirar per la finestra. On dimonis era la meva mandarina devastadora?
—Què hi fas dormint a la finestra? —deia ma mare en despertar-me.
Pretenia portar-me a escola? No havien entès res? La mandarina estava a punt d'arribar i volien que marxés a escola com si no passés res? Aquí sí que em vaig rebel·lar: vaig cridar amb una freqüència capaç de trencar els vidres, vaig espeternegar com si pugés al Tourmalet i dels meus ulls brollaren prou llàgrimes per a enfonsar l'Atlàntida. Un cop arrossegada fins a escola vaig intentar conservar la calma, com els mestres i els companys que, igual que els meus pares, semblaven decidits a fer vida normal. Jo volia morir amb els meus pares, no a l'escola. Els sentiments em desbordaven, només em quedava la meva nina, a la que premia fins a gairebé estripar-la. Les hores queien al rellotge que presidia la classe, mirava la finestra, gairebé eren les onze. De cop, la companya de pupitre va treure una mandarina i la va obrir. En sentir aquella olor apocalíptica vaig començar a cridar. Vaig colpejar la mestra quan va venir a socórrer-me, vaig fer volar taules i cadires.
La fi del món no va arribar. Va ser el meu darrer any a aquella escola, després ja vaig anar a l'escola per a nens amb Asperger. Mai he tornat a menjar mandarines.
Comentaris
-
Molt bo[Ofensiu]Atlantis | 03-05-2022
T'he descobert llegint el teu últim relat i m'he entretingut llegint els altres fins que he arribat a aquest, que no té cap comentari i no s'ho mereix.
En el teu perfil dius que estàs aprenent a escriure. Jo trobo que escrius molt bé i que a més a més saps parlar des de l'humor, la tendresa i el misteri. Amb un molt bon vocabulari gens enfarfegat i molt ric. I àgil.
Enhorabona. Et seguiré llegint.
l´Autor

23 Relats
66 Comentaris
23025 Lectures
Valoració de l'autor: 9.86
Biografia:
Vaig arribar tard a escriure com sempre he arribat tard a totes les coses. Vaig començar arribant tard al part, un part tardà que em va portar al món, vermell com un perdigot, en aquesta ciutat on he viscut i crescut: estimo i odio Barcelona amb la mateixa passió. També us estimo i odio a tots, amb la mateixa passió, com sinó. Suposo que no he mort encara perquè també he arribat tard aquells dies que potser tocava. Potser arribo tard a tot arreu perquè el món va massa de pressa, o potser sóc jo que vaig massa lent. Escric com a teràpia pels meus mals, però tampoc sé quins mals són, doncs també vaig arribar tard el dia que tocava la lliçó. Escric per aprendre a escriure i perquè m'agrada explicar històries, no necessito més. Espero que no sigui tard per aprendre a escriure.Últims relats de l'autor
- MACRÒPSIA
- Com tants d’altres
- MANUAL SOBRE L’ESTUPIDESA HUMANA - T’HAS PASSAT DE FRENADA
- EL PUNT VOLAT
- UNA PEÇA CLAU
- PER UN BON MESTRE PODRÍEM
- L’ASE A LA MÀNIGA
- UNS GRAONS GAIREBÉ INFINITS
- Pulsacions
- Sonata número 5
- L'ARBRE I L'ESTEL
- Mai més menjaré mandarines
- Addicció cromàtica
- Una porta massa selecta
- ARTS ESCÈNIQUES