Mai més menjaré mandarines

"Terrible, apocalíptic", advertia pel televisor un home encorbatat. Un meteorit s'apropava a la terra i els meus pares seguien pelant mandarines com si res. La fi del món arribaria demà a les onze i feia olor de cítric.
—Estàs bé, Marta? —, preguntava la mare mentre m'aferrava emmudida a la meva nina.
Vaig passar la tarda mirant per la finestra, esperant aquella mandarina gegant trencant els núvols amb aquella olor, que per força havia de ser dolça i cítrica, de la mort.

Mentre fèiem el darrer sopar amb els pares, dubtava si eren uns inconscients o és que tenien un pla amagat. Vaig marxar al llit sense gaire oposició, per força havien de tenir un bot salvavides a una banda o altra. No podia dormir i em vaig llevar a mirar per la finestra. On dimonis era la meva mandarina devastadora?

—Què hi fas dormint a la finestra? —deia ma mare en despertar-me.
Pretenia portar-me a escola? No havien entès res? La mandarina estava a punt d'arribar i volien que marxés a escola com si no passés res? Aquí sí que em vaig rebel·lar: vaig cridar amb una freqüència capaç de trencar els vidres, vaig espeternegar com si pugés al Tourmalet i dels meus ulls brollaren prou llàgrimes per a enfonsar l'Atlàntida. Un cop arrossegada fins a escola vaig intentar conservar la calma, com els mestres i els companys que, igual que els meus pares, semblaven decidits a fer vida normal. Jo volia morir amb els meus pares, no a l'escola. Els sentiments em desbordaven, només em quedava la meva nina, a la que premia fins a gairebé estripar-la. Les hores queien al rellotge que presidia la classe, mirava la finestra, gairebé eren les onze. De cop, la companya de pupitre va treure una mandarina i la va obrir. En sentir aquella olor apocalíptica vaig començar a cridar. Vaig colpejar la mestra quan va venir a socórrer-me, vaig fer volar taules i cadires.

La fi del món no va arribar. Va ser el meu darrer any a aquella escola, després ja vaig anar a l'escola per a nens amb Asperger. Mai he tornat a menjar mandarines.