Com tants d’altres

S'apropen riallers, els humans, i sé que passaran de llarg com tants d'altres. La resta de gats passegen dins el tancat, badallant i estirant-se, amb el pèl rellepat. Els visitants, que van acompanyats d'una de les cuidadores, encara no han arribat a la meva alçada, però passaran de llarg després de dir "Ai, pobret, aquest és borni", ho diran com ho han dit abans tants d'altres. S'aturen a mirar-me i un cop dita la frase esperada passen de llarg fins a arribar a l'alçada d'ell. L'examinaran en el seu racó on la resta de gats no gosen apropar-se. "Que maco", diuen assenyalant el seu pelatge negre i lluent. Ja els ha ensarronat amb els seus encants tal com ha fet cent cops amb tants d'altres. La cuidadora fa un somriure forçat, gairebé glacial. El gat es diu Averany. Ho sé jo, que borni com soc gec al tancat mentre el gat negre va i bé, un cop i un altre, deixant enrere l'infortuni d'aquells que se l'emporten. La cuidadora també ho sap, tant com jo. La noia sap o sospita —jo hi crec fermament— que, mentre esperen per endur-se'l a casa, el destí fabula en contra d'ells. Potser ja degota del seu cotxe el líquid de frens o algun conductor ebri està posant la clau al cotxe segons abans d'agafar la carretera contra direcció. Potser, també, una fuita de gas a casa seva espera que un interruptor el faci deflagrar. Marxen feliços amb l'Averany recaragolat entre els braços. La cuidadora continua amb el somriure glaçat mirant de convèncer-se que tot plegat no són més que casualitats, negant l'evidència i mirant d'atribuir-ho tot a l'infortuni. Continuen allunyant-se entre rialles, seguits per l'ombra fosca de la mort. M'agradaria poder advertir-los del perill, o potser no, perquè només soc un gat borni a qui no estima ningú; per a mi, ells, només són com tants d'altres.