MACRÒPSIA

Potser és un pèl llarg, pel que aquí s'estila, però és que a mi m'agrada molt.


MACRÒPSIA

Malgrat que ella va dir prou, ell, atiat per la luxúria, va trigar a aturar-se. Ben mirat ni tan sols s'aturà, fou ella que s'esmunyí d'entre ell i el llit a batzegades. Ell la mirava astorat mentre ella, ja alliberada, fugia en la foscor amb el so dels peus descalços esmorteït per la catifa. La noia s'arrecerà feta un farcell sobre una butaca que, delatada pels llums del carrer, parpellejava vora la finestra.
—Què he fet? —va preguntar ell encara panteixant.
—No res —va dir ella amb la veu entretallada pel plor—. No és culpa teva —insistí.
Tot i la foscor de l'habitació, els llums del carrer li permetien veure, entre flaixos, la figura marbrenca de la noia arraulida amb els seus cabells foscos escampats sobre les cames que ella mateixa s'abraçava amb fermesa. Ell, veient esvaïda l'erecció, va decidir que era l'instant propici per alleugerir l'abundós líquid que, fruit de la ingesta etílica de la vetllada, li premia el baix ventre. Va creuar l'habitació deixant enrere el plany de la noia i en travessar la porta se submergí en un passadís fosc, gairebé hostil. Descalç i nu, va explorar el passadís, tentinejant mentre les seves ninetes s'adaptaven a la foscor, fins a colpejar-se el braç amb el pom d'una porta i, després de renegar en veu baixa, va mirar d'obrir-la. L'habitació semblava tancada amb clau, així que no li va quedar altre que continuar avançant. El fred del terra se li enfilava ja pels peus quan fruit de la fortuna va ensopegar amb una segona porta; aquesta sí que era el lavabo. Va palpar la paret fins a trobar l'interruptor i un cop encès el llum s'hi endinsà reconfortat per la llum.
—Què collons he fet? —va xiuxiuejar mentre el so eixordador dels pixats removia l'aigua del vàter en espiral.
Alleujat, va prémer el botó de la cisterna i, després d'ensumar l'olor de l'entrecuix d'ella adherit als seus dits, es va rentar les mans gairebé a contracor. Fou de tornada a l'habitació quan va fer rodolar alguna cosa d'una puntada de peu. Va forçar la vista enterbolida per l'alcohol i va veure el que semblava una tortuga. La bestiola, que havia quedat potes enlaire enmig de la foscor del passadís, sacsejava les extremitats demanant auxili. La va recollir incrèdul i se l'apropà a la cara. Semblava una tortuga mediterrània, de les de terra, no pas d'aquelles amfíbies llefiscoses. Va mirar aquell rostre gairebé petri i, malgrat la foscor, li va semblar que, en aquells ulls reptilians, s'hi albergava un bri d'humanitat. Estremit per aquella sensació va apartar l'animal de la seva cara sobtadament i, sense deixar-la anar, va entrar novament a l'habitació mirant de treure's aquella esgarrifança que li pujava per l'espinada. La noia continuava arraulida, ara en silenci.
—Què et passa? —va preguntar.
Ella va arrencar a plorar novament.
—És el pit —sentencià com si se li esquincés l'ànima.
—Puc fumar? —va dir ell.
Ella continuava somicant i ell s'ho agafà com un sí. Va escorcollar la roba escampada per terra ajupit i amb una sola mà, a l'altre encara hi sostenia la tortuga. Finalment, s'alçà victoriós amb el tabac a la mà.
—Tens un càncer de pit? —va preguntar encenent la cigarreta.
Ella continuava somicant com si no l'hagués escoltat, amb el cap recolzat als genolls, així que ell s'hi va apropar fins a agenollar-se servil als seus peus. Va deixar la tortuga camejant cap per avall al costat de la butaca i va recolzar la mà on duia la cigarreta sobre el genoll d'ella, que en notar el contacte va alçar la vista sobresaltada. Els llums parpellejats del carrer travessaven el fum de la cigarreta. Ell li va acariciar el peu fred amb la mà lliure. Es veia preciosa amb els flaixos provinents dels llums del carrer. Va ser la lluentor d'aquelles salabroses galtes molles i, potser també, el tacte del peu glaçat el que li va revifar l'erecció. Per un instant fugaç el va repugnar la seva imperdonable falta de sensibilitat.
—Què et passa al pit? —va preguntar mirant de defugir els pensaments impúdics.
—És el pit dret — va continuar dient ella mentre apartava la mirada en direcció a la finestra—. El pit dret és més gran que l'esquerre.
Ell la va mirar astorat, mirant de trobar sentit a aquella trivialitat. Va fer memòria, ja que feia pocs minuts els havia tingut ben a prop dels ulls, i no va ser capaç de recordar cap desigualtat significativa entre ambdues mames. Es va posar la cigarreta a la boca, va agafar la tortuga amb una mà i la va posar davant d'ella mentre amb l'altra mà sacsejava el bracet de la bestiola.
—Hola, guapa! —va dir fent una veu ridícula.
Ella va mirar la tortuga, però no va riure, ni tan sols un trist somriure, només una expressió gèlida. La sensació de ridiculesa es va apoderar d'ell i va tornar a deixar, novament cap per avall, la tortuga al costat del sofà.
—A veure —va dir ell mentre mirava la tortuga camejant inútilment—, deixa'm mirar aquests pits.
—No! —va dir ella mirant novament per la finestra i abraçant-se les cames amb més força.
Va apagar la cigarreta a terra i es va olorar la mà, li va semblar que feia olor de tortuga; haguera preferit mil cops la dels genitals d'ella, estava clar que no tenia el dia.
—Ensenya'm els pits, si us plau —va dir amablement.
—Està bé —va claudicar ella.
Ell li va treure els braços que embolcallaven els genolls i li va separar les cames.
Va mirar els pits amb posat seriós durant un instant.
—Són iguals— va sentenciar.
—No són iguals! —va respondre ofesa, posant els peus a terra i fent tentinejar els pits a l'altura dels ulls d'ell.
Ella el mirava amb un pretès posat colèric, eixarrancada com una granota a la butaca i armada amb aquells pits de fabulada asimetria. No va poder evitar, ell, de fer una llambregada a la gatonera que coronava el lloc on morien els adductors d'ella. Van ser, tal vegada, les feromones o que senzillament s'encaterinà d'aquella escletxa rosàcia fins a enfollir, doncs, fruit de l'embriac hi va veure l'origen i destí de tots els afers bons i dolents.
—Són iguals! —va repetir aixecant la vista perduda sota el melic d'ella fins a fixar-la als pits.
El cor li bategava fins a fer migrar la sang del cap a l'entrecuix quan ella, enutjada per la poca perspicàcia d'ell, li va llançar una coça al llavi. Ell, malgrat la sang que li rajava, s'hi abraonà feréstec. Ella va dir prou, per segon cop aquella nit, però ell no estava disposat a aturar-se. Foll i ardent, li va clavar les dents al pit i ella va xisclar. Ell li va tapar la boca mentre ella mirava de mossegar-li la mà. L'hi enretirà la mà i s'abraonà novament sobre el seu tors. La sang del llavi s'escampava pels pits d'ella mentre camejava amb la mateixa desesperació amb què ans ho feia la tortuga capgirada.
—Vinga —deia ell estirant-li, pel turmell, la cama amb què ella mirava de retirar-lo de sobre seu—. Vinga, barjaula! —deia el sàtir.
—Prou! —va tornar a cridar ella—. Prou!!!!!!!!!
Va tenir poc de comú aquell darrer crit; una freqüència indescriptible va travessar el cervell d'ell com un llamp. S'enretirà, atordit, mirant el pit tacat de sang que tenia a tocar del nas i, ara sí, li va semblar com si fos més gran, de fet li va fer l'efecte com si estigués creixent. Un enorme pit que semblava inflar-se com un globus aerostàtic a mesura que ell prenia distància. Haguera jurat que el globus s'enlairava allunyant-se progressivament. Fou passat uns segons que es va adonar que no era el pit el que havia crescut. Va abaixar la vista i estava sobre una enorme cuixa. Tot seguit alçà novament la vista i va intentar mirar la cara de la noia, però la cara era llunyana per a ell i estava difuminada per aquella miopia que li era impròpia i aliena. Va mirar de cridar, però només en va sortir un gemec reptilià. Les llums del carrer continuaven parpellejant. La noia es va aixecar plorant i va agafar les dues tortugues. Va agafar una clau de sobre una calaixera i va sortir al passadís. Va obrir la porta al costat del lavabo i va llançar les dues bestioles rodolant per terra. Ell va quedar capgirat i, no podia ser d'altra manera, camejant desesperat. La porta es va tancar i va escoltar la noia bramant mentre l'esquena li lliscava a l'altra banda de la porta. Va escoltar, sota els plors, el so de les natges d'ella repicant en arribar al terra fred. Va mirar aquell món capgirat que s'estenia al seu voltant. En aquella habitació hi havia centenars de tortugues arrossegant-se entre restes marcides d'enciams i tomàquets; passejaven mandroses en una processió erràtica enmig d'aquella boira provinent de la seva nouvinguda miopia. Va entendre que en les seves closques arrossegaven els seus pecats carnals, ho podia veure en les mirades tristes dels seus ulls gairebé humans. Centenars de tortugues, centenars d'homes perversos com ell girant en cercles infinits en aquella pútida cambra dels pecats. Fou llavors, camejant inútilment, que entengué també, que ells eren l’origen de tots els afers dolents.