Proscrit

Tot era a punt. Sobre la plaça del Blat, molt més atapeïda que els jorns de mercat, es gronxava el braol enfervorit d’una multitud expectant, assedegada de qualsevol fet que esquincés la grisor del dia a dia.

Al marge, les siluetes del veguer, el bisbe i alguns membres del Consell de Cent es retallaven contra uns edificis amb murs de carreus. Miraven d’aparentar serenor i dignitat enmig d’una situació que, en realitat, els incomodava i fastiguejava profundament.

De sobte, una cridòria sorda enlairant-se sobre el tapís de caps va anunciar l’arribada d’aquell personatge infame i solitari, cobert per una caputxa del color de la nit. El botxí. Havia recorregut la minsa distància que el separava de casa seva, a la plaça del Rei, per a esdevenir protagonista d’aquell espectacle execrable. Apesarat, va pujar els graons del cadafal i va esperar el reu. No va trigar a aparèixer, mig exànime i amb una anella al coll que sostenia uns daus de dimensions i colors grotescs. Era un jugador impenitent que, acuitat pels deutes, havia mort un artesà per a robar-li. Això deia una sentència que, com el judici, havia estat una farsa.

Va fitar la forca i va acaronar aquella soga aspra com la mort, tot contemplant el condemnat. Llavors, una sensació d’ofec li va omplir la gola. Desencaixat, va baixar aquells graons i es va atansar al veguer.

—Perdoneu-me, senyor, però no puc fer-ho —va xiuxiuejar davant l’estupor de les autoritats.

—Però què esteu dient?

—Què en farem, de la justícia a Barcelona, si executem un innocent? Al capdavall, no es va trobar cap testimoni que l’incriminés.

Exasperat, el veguer el va obligar a tornar sobre les seves passes. Que n’era de fàcil, apaivagar els ànims de la concurrència amb mentides.

Gairebé tant com entrar al taller d’aquell pobre argenter per a llevar-li els diners i la vida. També aquella matinada, i una vegada més, la foscor de la indumentària i la seva condició de botxí l’havien tornat a fer invisible.

Gregal