Propera parada: nostàlgia

ja me l'imagino saltant i penjant-se com un mico. Però tens molt de tacte, molta sensibilitat per escriure, aboques els teus sentiments en forma de lletres i ens demostres a tots com en saps. T'animo a que escriguis més!

Salut i records!
ullsblaus1

Un eix de la nostra vida, el passat que se'ns esmuny... Tant de bo poguessim evitar-la! Però no podem....però no volem...perquè ens fa sentir tan bé!
He entrat al relat perquè m'ha evocat un temps que també vaig ser usuari de Ferrocarrils, un temps que... bé, és una història que ara no ve al cas.
Avui, aquests dies, la imatge dels Ferrocarrils s'associa a la d'un brètol, tan absolutament trist... Parlo de la famosa agressió que es veu per totes les televisions i diaris. En fi, una pena.
El teu relat, tan bonic, és a l'altre plateret de la balnça.
Salut,

franz

Gràcies per omplir-me avui d'il.lusió i donar-me una empanta. Des de fa temps que tinc aquest desig secret...Llàstima que tot estigui, ara per ara, per fer. Un somriure per tu i un pel que et dóna VIDA.

m'agradat quan dius que aprofitaràs els que ens queden......
pq mai se sap...
atzavara

vivim massa depressa. I els records del passat semblen més llunyans quan els recordem amb enyorança.

Un petonet

@--'-,---

Bé, veig que tothom t'escriu... Deu ser que ho fas bé.

M'ha agradat molt llegir-te altre cop. Està molt bé aquest relat del tren. El tren ens fa pensar en moltes coses, però també ens fa imaginar històries amb els usuaris o simplement els escoltem.

Quantes històries reals es poden explicar del tren? Quanta màgia i tristesa alhora...

obligada, almenys per mi, la de la nostàlgia, però forma part del nostre equipatge vital de records antics, de persones estimades que ja no hi són, de paisatges que ja només trobem en els somnis.
Repeteixo que m'agraden molt els teus escrits, que són un regal extraordinari.
Endavant i molt petons!

Felicitats per l'aparent sensillesa amb la qual descrius els sentiments.
Jo també et seguiré, és un plaer.

Que bonic, Mar Blava... No sé, no tinc paraules. Tens moltíssima raó. Potser l'infància és l'època més bonica de la vida i s'hauria de disfrutar més. Ara els nens créixen massa ràpid. Volen créixer massa ràpid i quan s'arriba a ser adult, es mira enrere i es veu tot el temps desaprofitat. Jo encara hi sóc a temps, em considero adolescent xD.

1 petó ben dolç i gràcies per fer-me reflexionar.

b#NaT#b

i se'ns emporta. El temps, aquest gran assassí no té mai pietat i com un tren veloç no ens deixa ni assaborir el paisatge de la nostra vida. El teu relat tant es pot referir a un fill com al nen que tots portem a dins del que encara ens queda alguna imatge i alguna sensació. Evocador, molt evocador.
I moltes gràcies pels teus elogiosos comentaris. Espero que hi hagi en tu una espurna de pensament quan tornis a la platja.

es veu que hi ha un infiltrat que m'ha comentat amb el meu nom, deu ser algún conegut
És molt lleig això!!!! sembla que m'estigui autopuntuant...
Gràcies pel comentari igualment, suposo que és una broma.

M'ha emocionat!!!,M'he quedat amb els ulls humits.Trobo que amb paraules molt properes expliques unes vivències molt fortes.Endevant !!!.

...tendra i emotiva evocació nostàlgica del passat familiar, amb un bon vocabulari.
Salut i rebolica!

M'ha agradat molt. Parles de la nostàlgia, i a mi m'ha provocat nostàlgia quan l'he llegit, això demostra que potser has aconseguit l'objectiu. Tot i tenir uns quants anys més que 11. M'ha semblat en bastants moments, com si fós un relat que expliqués la meva mare, de mi.
Es un greu que amb els anys es perdin alguns tocs d'espontaeitat i inocencia de quan ets petit, pro suposo que es inevitable, felicitats.
I merci

Relat tendre i evocador. M'ha agradat molt com descrius aquets instants on la ment es deixa endur i voleia pel passat em enyorança.
El final tindríem que tenir-lo em compte tots, aprofitar tant com puguem el que la vida ens dona, ja que no sabem fins quant en podrem gaudir.

Una abraçada de Naiade una altre nostalgica

Sí. M'ha sorprés la maravellosa experiència de part de la teva vida recollit amb quatre paraules, les justes i necessaries per entendrir el cor dels que et llegim.
Sempre amb tu i no ens deixis mai de sorprerdre.

m'he esgarrifat..., quin relat més senzill i alhora més ric d'aquest saber expressar tan bé records, idees,emocions...

preciós, MarBlava!, gràcies pels teus comentaris tan afectuosos i comprensius.

m'agrada molt com escrius, un plaer!

i..., un petó.

Realment, certs records especials del passat sempre es mantenen frescos, o al menys alguns fragments d'ells, de tal manera que la memòria només necessita una petita provocació per tornar-los a projectar: un viatge en tren, en aquest cas, potser motiu més que suficient per reviure i reveure escenes passades i a partir d'elles, reflexionar.

En el cas de l'infantessa, imatges i records queden gravats per sempre més amb detalls en relleu que els donen una vida atemporal... i com aparicions es fan presents de tant en tant, anys després, menys o més transformats, actualitzats, modernitzats... però sempre amb aquell flaire de cosa somiada, de conte, de faula.
I ens permeten alguna reflexió interna, també.

M'ha agradat llegir el teu relat, melangiós, tendre, evocador, suau.

I t'envio una abraçada de les que es donen i es reben sense presses, aprofitant-la,
Unaquimera

això, poder tenir records guardats per si algun dia els volem tornar.
Ai! la nostalgia.

a la meva germana petita, que sempre em parla dient ja et queda poc per anar-te'n a estudiar fora oi? i per les nits, conta la meva mare que somia i plora que no estic al seu costat... em romp l'ànima... m'ha recordat tantes coses. M'ha encantat noia!!!
un petonet fort.

sembla que la nostra manera de viure, amb presses i canvis constants ens produeix un efecte de vivència en flashos, amb poca o nula sensació de solidesa i de tranquilitat. És curiós també que aquesta sensació la tinguem sovint quan tenim fills i ens adonem que ahir encara eren nens i avui, sense quasi avisar, s'han convertit en adolescents o semiadults que ja tenen un paper que nosaltres encara no hem oblidat.
És un bon relat, que descriu amb amabilitat aquesta enyorança del passat i aquesta percepció d'un futur que desconeixem.
Una abraçada, MarBlava