Presó de cristall.

Realment molt original. Ben escrit, amb una successió d'idees clares. Fa pensar i pensar en el nostre món, en la nostra societat, en com vivim avui en dia. Un bon homanatge al teu peix.

I, si nosaltres en fem anar les titelles en una funció per nens, ..., qui mou els nostres fils?

(Res una pregunta que m'has fet pensar amb el teu relat)

el trobo preciós... i la història li fa justícia. Tranmets molt bé la sensació d'incomunicació i solitud, les ganes de viure.

També m'agrada la manera d'escriure, aquesta mena de prosa poètica, la trobo molt adient al que expliques. Ah, i en contra del que et deia en algun altre relat, en aquest trobo que has cuidat molt l'ortografia.

Felicitats!

El punt de partida és un, però el resultat resulta ambivalent, perquè també nosaltres som com peixo engabiats... i en definitiva destil·la una alta poesia que sempre és al costat de la poesia. La diferència és que la filosofia sempre és freda però en aquest cas tu assoleixes una absoluta vibració... Felicitats.

... vista des dels petits ulls d'un peix tancat en una presó de cristall.
Parets per tot arreu que el retenen en un món petit i sempre igual (tot i que diuen que els peixos tenen una memòria de mig segon... o sigui, que per ells tot sembla sempre nou). Però viure engaviat, sense poder deixar anar els teus somnis. Sense la capacitat de deixar fluir les idees. Amb la necessitat de sentir les ones de l'immens mar. Amb ànsies de sentir la llibertat. I per què no? Amb ganes de retrobar-se amb la seva estimada, jeje. Amb ànsies de reposar el cap sobre el seu braç, esperant un dolç petó dels seus llavis freds.
Molt bé! Sovint es pot comparar la vida d'avui en dia amb la vida d'un peix tancat en una presó.

...incapaç d'enumerar la quantitat d'idees i sentiments que intentes transmetre amb aquest breu relat.

Som esclaus del propi tancament, de l'enclaustrament en el qual ens instal·lem en l'intent d'acomodar-nos i aconseguir que "tot gira, no canvia res".

I això ho fem perquè tenim por. Sí: por de sortir al carrer, por de mostrar-nos, por d'allò desconegut, por de la descoberta de la vida més enllà del nostre viure.

I aleshores ens revoltem contra els límits, però ho fem de manera suau, "Pegar cabotades contra aquesta frontera em consumeix", no fos cas que aconseguíssim marcar una escletxa per on percebre la llibertat.

I caminem, avancem, fins arribar al morir, que és el final, i per tant l'alliberament.

Quina presó de cristall!

Em quedo, però, amb una frase que m'ha encisat: "Naixeré al passat, i en faré del present un futur."

LLIBRE

Es impactan el teu relat Manuel.
Sen posa la pell de gallina quant el vaig llegint i a la vegade em quedo enamorada d'aquesta bella lectura.
Segueix despertant aquesta mena de sentiments tan bonics i entranyables.
Una abraçada.

No sabem el que tenim al voltant... ens incomunquem nosaltres mateixos de la realitat, a través de la por i la debilitat. Estem tancats en una pressó que nosaltres em creat?

un miler d´estels..."
collons, tio...! una altra vegada m´has deixat frapat, tocat, sacsejat... és que fots uns cops a l´ànima... que després... el que un escriu et sembla una merda XD...
noi, tens un ESTIL PROPI, un lloc en la POESIA que ningú et pot prendre... com ho diria sense ofendre a ningú, ni a mi mateix: llegeixes escrits sense mirar el nom... i podries apostar un milió d´euros que ningú endevinaria l´autor... estan... doncs... bastant bé.... vale... però no hi ha SEGELL propi... no hi ha signatura de veritat... podrien formar part perfectament de la família dels anònims...
però Tu... i alguns més ( no gaires ) teniu una imaginació, talent i recursos PROPIS... t´ho dic de veritat, tal com ho sento...
i no et coneixia fina ara, imbècil de mi!
bé... trenquem peixeres, obrim zoos, arranquem reixes, bombardegem aquaris... i que d´aquest vidrim de trossets de sang... sorti una llibertat que ens faci PERSONES plenes.
gràcies pel teu generós comentari
xcert... ( hia ha persones, amb tot carinyo... eh? que entre el que escriuen - premeditament ben preparat - i el que comenten, hi ha un abisme... ja ho sé, és l´espontaneitat... però tu, àdhuc quan comentes... segueixes fent literatura... potser és que alguns només tenen una ÀNIMA literària...
una abraçada!

Incomunicació seria una altra manera d'interpretar la presó de cristall, el mur que ens permet veure i observar però limita a l'hora de palpar, olorar l'exterior. El tema de la mort no el tocaré doncs ja ho ha fet millor del que faria jo en Vicenç. Recomano el llibre de poesia "Vindrà la mort i tindrà els teus ulls", de Césare Pavese, amb qui crec que congeniaries pel que dius i com ho dius (és el millor llibre de poemes que he llegit jo).

Per cert, et toca seguir "La psicologia de les mones", per ordre d'intervenció al fòrum i suposant que t'agradi el començament que he penjat avui i volguís fer-ho. Fins aviat!

Biel.

que vincules un cop més amb la mort.
Et sets tancat en una presó de cristall... presó de cristall... és bonic, saps? Aquestes aparents contradiccions (o sense l'adjectiu "aparents" a vegades) en frases tan breus com un títol m'agraden. Les presons són de ferro i formigó però aquesta, la presó (entenc jo) de la vida, és de cristall. És delicada. I esfèrica, perquè tot gira vist des d'aquí dins. I és una peixera. Magnífica metàfora si he entès bé el poema.
Per altra banda m'ha colpit allò de "Seguir el camí marcat i morir, tot és una cosa". Molt en la línia, dit sigui de passada, de Dolç Àngel de la Mort, que fa poc acabo de llegir. I posats a parlar dels dos poemes, en aquest veig més clar que és narrativa poètica. I que per això, suposo que ja inconscientment, no em fixo ni en la rima, ni en el ritme, ni en històries d'aquestes tan controvertides.
Vinga, et deixo per ara perquè és tardíssim i demà m'he de llevar molt, molt d'hora

Que vagi bé!

Vicenç