Lo "Iaio" Ramon

Aquelles persones properes a nosaltres, que amb tendres paraules ens conten belles històries de la seva infància, adolescència i en general, aventures de la seva vida.
Aquells èssers que ens estimen amb bogeria. Que ens veuen com els seus petits tresors que els somriuen amb càlides rialles. Que els abracen amb força i emoció. (Bé, ara potser estic exagerant una mica, jajaja, però és que "m'he inspirat" ).

En fi: els "iaios".
Lo "iaio" Ramon.

... la meva filleta cridant: "iaia, iaia", abans que ella, han cridat els meus petits nebots... i la meva mare ha canviat de forma de viure. Té una relació amb ells que no li recordo que hagi tingut amb mi. Em sembla que li és més fàcil entendre's amb els néts perquè no té por que la jutgin.
Si el iaio Ramon existeix (oi que sí?) s´haurà sentit ben content.
Respecte del teu comentari al meu darrer relat, és que jo sóc complicada de mena. Però quan s'acabi la història (si és que la paciéncia no se t'ha acabat abans), veuràs que és una història molt tonta, del tipus "noi busca noia".

Una abraçada
glòria

Manuel. Avui mateix n'he escrit un que encara no ha estat editat a la web. Està inspirat en el meu avi, que curiosament també es diu Ramon i té els ulls clars, com el protagonista d'aquest teu poema curull de sensibilitat. Encara que òbviament no en tot concorda, perquè el meu avi no té les mans abaltides com les descrius, sinó que les té més aviat fines després de molts anys, vint-i-cinc o més, de viure amb una malaltia que l'ha anat apartat de tot amb els pas del temps.
Tornant al poema, l'he tatxat directament de curull de sensibilitat.
En primer lloc, perquè és oportú. Avui és el Dia Mundial de la Gent Gran i homenatges com aquest crec que són, apart de conmovedors, necessaris. Els cal saber que els volem a prop. I que sempre, d'alguna manera, els necessitem.
En segon lloc pel bonic detall que has tingut en descriure de forma tan suau el dia a dia d'algú que, per la seva pròpia identificació, és a dir, per tal com se'l coneix, Lo "Iaio" Ramon, se'ns fa irremeiablement entranyable i, almenys a mi, m'inspira un cúmul de reflexions. I sensacions. Deixar-li el lloc quan pugi al metro o al bus o recollir-li el bastó serà sempre, per part meva, un motiu d'agraïment. No em facis dir per quina raó jo sóc l'agraït. Potser pel seu somriure... Segurament, perquè això moltes vegades resulta suficient.
Gràcies de nou per aquest poema, Manuel. I fins ben aviat!
Una abraçada,

Vicenç

Manuel. Avui mateix n'he escrit un que encara no ha estat editat a la web. Està inspirat en el meu avi, que curiosament també es diu Ramon i té els ulls clars, com el protagonista d'aquest teu poema curull de sensibilitat. Encara que òbviament no en tot concorda, perquè el meu avi no té les mans abaltides com les descrius, sinó que les té més aviat fines després de molts anys, vint-i-cinc o més, de viure amb una malaltia que l'ha anat apartat de tot amb els pas del temps.
Tornant al poema, l'he tatxat directament de curull de sensibilitat.
En primer lloc, perquè és oportú. Avui és el Dia Mundial de la Gent Gran i homenatges com aquest crec que són, apart de conmovedors, necessaris. Els cal saber que els volem a prop. I que sempre, d'alguna manera, els necessitem.
En segon lloc pel bonic detall que has tingut en descriure de forma tan suau el dia a dia d'algú que, per la seva pròpia identificació, és a dir, per tal com se'l coneix, Lo "Iaio" Ramon, se'ns fa irremeiablement entranyable i, almenys a mi, m'inspira un cúmul de reflexions. I sensacions. Deixar-li el lloc quan pugi al metro o al bus o recollir-li el bastó serà sempre, per part meva, un motiu d'agraïment. No em facis dir per quina raó jo sóc l'agraït. Potser pel seu somriure... Segurament, perquè això moltes vegades resulta suficient.
Gràcies de nou per aquest poema, Manuel. I fins ben aviat!
Una abraçada,

Vicenç