Un polsim de neu blanca

He sortit al carrer, la boira omple tota la vall, és la boira humida, "pixadora", com diem al nostre poble, el fred hem fa bé, m'ha tret del damunt les restes de son que encara hi eren.
Per les nits descanso més, les suors i les ànsies s'han anat esvaint poc a poc; encara que la boca la tingui pastosa i em fa olor l'alè. Penso que cada matí és un dia nou, encara que els dies se'm fan com sempre, llargs . . . molt llargs.
Camino per entre les pedres humides del carrer, el poble, si es que es pot dir així a aquestes quatre cases atrotinades pel pas del temps, esta humit i gelat; però jo sé que darrere de les portes, i de cada finestra hi ha uns ulls que m'aguaiten, tinc la sensació que em vigilen a cada instant, no hi ha ningú que se'n refií de mi, encara que sigui desprès de tant de temps . . . per mi una eternitat.
Ja fa tres mesos que hi soc aquí.
No em dono conte i estic buscant el paquet de tabac. Aquí esta.
Poc a poc, com si fos un ritual secret enceto el paquet de tabac ros, llegeixo EL TABAC MATA.
Les mans, abans insegures i tremoloses, ara em pareixen fermes quan encenc el llumí. només per deler, deixo que es cremi tot sense mourem ni tan sols quan el batec del meu cor em diu que ho he aconseguit. Llavors, n'encenc un altre, i miro bocabadat la proesa que acabo de realitzar. Fa uns mesos això era impensable.
Un gos com un os se m'apropa es la Bella la gossa dels masovers on em trobo de penitent, es refrega pels meus genolls esperant la carícia. M'agrada jugar amb ella ha sigut una bona companya i sé que la trobaré ha faltar quan me'n vagi d'aquí.
Quan me'n vagi d'aquí; paraules que les he gravat al meu cap amb sang i foc com si fos el millor dels relats.
Camino poc a poc pel camí, el fred i la humitat hem fan castanyeteixar els dents, em fico una bufanda que porto a la butxaca i una gorra de llana, la casa dels masovers és davant meu. L'olor del cafè recent fet, l'olor del fem carregat a la carreta del tractor, l'olor de les vaques a la establia . . . Coses que ja les tenia oblidades ara les he tornat a retrobar, es com si els sentits hagueren tornat a renàixer en mi.
No me n'adono i estic plorant, les llàgrimes rellisquen suaument per les meves galtes hem couen a la pell pel fred que m'envolta, no és solament el fred del temps, és també el fred al meu cor de saber que encara estic sol, . . .com un apestat.
En Josep surt del magatzem, es veu que ha sigut un home fort; encara que ara, a la volta dels setanta, l'espatlla se li encorba a causa dels anys.
- Que noi, rasca aquest matí oi?
Sense dir res assenteixo amb el cap, si parlo em ficaré a plorar. Ell continua entrant i sortint carretejant galledes d'aigua i sacs de pinso.
Ara ja m'ha passat, són uns moments que l'angoixa m'envaeix, però sé que es passa aviat, ara ja ho tinc assumit.
Ajudo a en Josep, a treure les galledes plenes de llet i donar de menjar al bestiar.
- Apa anem, que la Marta ja deu de tenir el esmorzar preparat.
La Marta és la seva dona, una dona entrada en anys i en carns, que és tota una dolçor.
Els primers dies quan vaig arribar no es movia del meu costat, ni en els moments més dolents quant el vòmit i els tremolors eren més forts, sempre era amb mi, em netejava, m'endreçava l'habitació i el més important, hem va fer companyia i hem va donar ànims com si fos el seu fill, el fill que ella mai va tenir, i que de ben segur al veurem a mi li va donar les gràcies a Déu per no haver-lo tingut.
El esmorzar es l'àpat més dur del dia casi no hem passa res, però sempre m'esforço per ella, unes torrades de pa de pagès encara fumejant amb una mica de mantega i melmelada, desprès un bon tassó de llet amb cafè ben calent.
Ha començat a sortir el sol. Aquí, no puc dir que veig al fons les muntanyes nevades. Les muntanyes són davant meu a tocar dels meus dits, grosses clapes de neu es veuen en mig dels pins i en alguna clariana del bosc. Ara tinc que caminar per enfortir-me i per pensar. Pensar de sortir d'aquest forat i no ho dic pel lloc on em trobo.
Surto del poble pel camí que puja per la muntanya. El camí aviat es torna en un senderi i més amunt, és quasi ja un camp a través en mig dels matolls i els arbres del bosc.
M'assec a un replà on es ple de neu, el poble és allà baix, em surt fum del cos per l'esforç que he fet.
Miro la neu i m'imagino que es una altra neu, més blanca i més letal.
Altra vegada l'angoixa m'omple el pit i hem fa tremolar les mans, el cor hem vol sortir del pit i tinc pànic. Em tinc que calmar . . . no hi serà res, tinc que respirar poc a poc. Tinc la boca seca, em fico un tros de neu a la boca i el llepo poc a poc. Veig a la Bella a baix al camí, la crido amb totes les meves forces, em tinc que distraure amb algú; ara no puc deixar-me caure vençut.
M'estenc d'amunt la terra nevada, la gelor humitosa hem fa bé, respiro poc a poc aguantant l'aire fred dins el meu cos.
El gos hem mira amb cara estranyada i s'ajup al damunt de les meves cames. El seu cos es com una flassada i s'agraeix.
Sento com prop meu piula un petit pardalet, el sol hem toca a la cara, i hem fa recordar que aviat tornaré a casa.
Penso en els Nadals de l'any passat, la cadira buida a la taula del menjador, la Laura plorant al passadís de casa, i jo fet pols a la meva cambra.
Hem perdonarà la Laura tot el mal que li vaig fer.?
I el meu pare hem tornarà a despatxar de casa o m'acollirà altra vegada?
Que se n'haurà fet dels companys? Quants hauran caigut mentre jo he estat aquí?
Sé que tinc por de tornar al poble, segur que allí res a canviat.
Tinc por de trobar als companys de sempre, i fer les coses de sempre.
Hem quedaré sempre aquí dalt.!!!
Pensant com un covard, sense treure el nas.
És dur tenir que dir no a tantes coses, a uns colegues, a una vida, a una manera de pensar, i fins i tot de viure, es molt difícil dir que no aquest polsim blanc al que he estat enganxat tants anys.
Però potser és més dur perdre una família, una feina, una noia que t'estima, i uns amics de debò.
Per això aquest Nadal quan baixi al poble i vegi el polsim blanc, li diré. Aquest és "un Nadal sense tu".