La poesia del cec

Un relat de: Manuel de Lino

Assegut a la meva cambra, amb la foscor de l‘alba, vaig recitant la meva poesia.
óper llegir, son guspires de llum que en passen per la ment, frases inconnexes, de vegades sense sentit, records de temps passats que en fan viure aquest present.
Veig com plou, com canten els moixonets, i el repiqueteig de l'aigua al vidre dels finestrals, l'olor de la terra banyada m'entendreix, i em fa solta la llengua per descriure el que sols jo puc sentir.
La companyia del moix damunt les cames en fa feliç; fins sé quan gira el cap per recordar que el molesto amb tanta melangia.
Les campanes de l'església repiquen les hores, i em fan recordar el vell campanar de manisses verdes i murs de pedra. Ara em fa de sentinella cantant les hores. Jo vaig córre jugant pel seu voltant, sempre envoltat per marrecs migs despullats, amb un buit a l'estómac... on deuen ser, a hores d'ara...
Gaudeixo d'aquells temps, i recito «in memoriam» els moments dels jocs, les baralles i els plors... els crits de les mares i les amenaces de les iaies.
En veig mosso; el ball a la plaça, les minyones amb els seus vestits de mil colors, i el somriure de llavis vermells... tot ho veig, amb el cor obert i l'ull clar de la ment.
El meu pare amb l'esquena ajupida damunt del fang i la corbella a la mà, els camps daurats d'arròs a punt per segar, i la salabror del mar a tocar de la mà.
Tot ho tinc al meu abast.
Visc en un món fosc i ple de vida, sons de tota mena plens d'imatges retingudes pel temps. Deixeu-me-les conrear. Com un músic que hi fica el so, jo vull posar-hi lletra, a aquests somnis.
La veu del meu fill, el tacte de la pell de la meva dona, la cadència de les campanes, i la veu de la nostàlgia... Tot això em fa fer poesia.

I ser feliç... de ser un poeta cec.

Comentaris

  • Quan el poeta parla, el poeta veu.[Ofensiu]
    Núria Niubó | 03-01-2010 | Valoració: 10

    M'ha trasbalsat i emocionat aquest que és poesia pura.
    No sé si t'arribarà aquest comentari, només vull que sàpigues que m'ha agradat molt i que encara que estiguis en terres llunyanes, sempre podem compartir els sentiments.
    Bon i esplèndid Any 2010
    Núria


  • Impressionant...[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 19-09-2007 | Valoració: 10

    Realment, el sentit del tacte i de l'oida són móns a descobrir, que forces cops el sentit de la vista ens l'eclipsa.

    És molt romàntic el teu conte, i molt simpàtic, dóna que pensar. Et felicito sincerament per la teva imaginació.

    Em fa pensar: es podria fer una poesia del sord? Un sord també deu tenir sensacions ben curioses, oi? Sempre pensem que els sords són persones desagradables, i que el cec és romàntic, però potser el sord també té una faceta romàntica, vaja...

    Una abraçada pel relat. Que vagi bé!!

  • Mirada interior[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-09-2007

    He entrat al teu relat atreta pel títol i en llegir-ho he quedat atrapada pel ritme tranquil, per la melangia, per la serenor que desprèn.
    Has posat al meu abast tot un món de records i d'imatges belles, senzilles però nítides, personals però compartides a partir de referents d'infància i de joventut, emotives perquè parteixen de sentiments bàsics i de sensacions vitals.
    Una bona mirada interior!

    Veig, però, que fa temps que no escrius... llàstima, ho fas molt bé!

    Encantada d'haver-te descobert, t'envio una abraçada per celebrar-ho,
    Unaquimera

  • Un relat...[Ofensiu]
    kukisu | 04-03-2007

    preciós, que ens acosta als sentiments i records de la infantesa, un retrat de vida ple de sensibilitat.
    Enhorabona i moltes gràcies per regalar-nos-el.
    Continuaré llegint-te!

  • els poetes...[Ofensiu]
    Capdelin | 08-06-2006 | Valoració: 10

    i els cecs... tenen desenvolupats els sentits que bateguen en els seus versos i tu, com HOMER, portes al front un ull de somnis de llegenda i saps escriure els records, donar-los cos i vida.
    Relat humà i que entra ben endins... allà on no cal llum ni ulls per sentir l'ànima minúscula de les coses.
    una abraçada!

  • La poesia com a guia en la foscor[Ofensiu]
    angie | 06-03-2006

    M'ha fet trontollar aquest relat tan delicat i ple de sensibilitat. Un conjunt d'imatges plenes de llum, tot i que sembli una contradicció...
    Descrius perfectament que és sentir i ho eleves més enllà del que la vista de vegades, és incapaç d'abastar...
    Moltes felicitats, no et coneixia (crec) i me n'alegra haver-te llegit de bon matí.

    angie

    (tinc un poema que parla de la ceguesa, si vols, sense esperar comentari, et convido a llegir-lo : Sol en la meva foscor)

  • Es precios.[Ofensiu]
    AINOA | 06-03-2006 | Valoració: 10

    Hola Manuel.
    He de dirte que aquest relat m'agradat molt.
    Le sentit plé de vida com si el temps no hagues passat, i a la vegade es molt nostalgic perque et fa recordar coses de aquells temps, que amb tante humilitat tu es escrit.
    Una abraçada.

  • l'he sentit molt proper...[Ofensiu]
    ROSASP | 01-03-2006

    La poesia neix de tot allò que som en essència, de tot el que hem après, de moments capturats a la memòria amb els cinc sentits.
    Un collage de tot plegat, imatges que espurnegen, somriures i tactes que s'han vestit amb noves percepcions amb el pas del temps.
    M'arriba el teu relat poètic amb tendresa, vitalitat i una mica de nostàlgia. Instants que deixes escrits amb la passió de qui contempla la vida i la sent intensament.
    La poesia sembla viure en els llocs més ínfims, senzills i inesperats; és com una flor salvatgina que esclata.

    Una abraçada!




  • La Banyeta del badiu | 01-03-2006 | Valoració: 10

    Dolç poema, fet de recorts i retalls de la teva vida. De moments que no s'esborrarant mai. Sensacions , gustus , sons ,intuicions , alegries i penes. Un poema que el vas recitant i escribint dia a dia, hora a hora, és el poema de la teva vida.
    Un petonet. :-) Pilar.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: