El temps perdut.

Un relat de: Manuel de Lino

I quan li va dir adéu, se'n va adonar que era la primera vegada que la veia.
La flaire del seu cos li va recorda temps passats.
La seva ombra esculpida al terra el transportà a la seva adolescència.
Es va adonar, que ara que li havia dit adéu no sabia res d'ella. En realitat no havia sabut mai res de les seves intimitats , no havien fet mai res per parar el temps i gaudir de la seva estada junts.
No havia comprés res del que li havien explicat els seus avantpassats, ni els seus vells amics.
Res de res.
I ara la perdia per sempre, amb la posta de sol de la seva vida.
I es ficar a plorar.
Va plorar per ell, amb l'egoisme de l'ésser que no havia pogut ser feliç.
Que de temps perdut. Va Pensar.
Ho tenia tot, i no va aprofitar res. Els dies van ser com la sorra del desert que un dia se li escapolia de les mans i ell rient la volia agafar. La seva vida, va ser com el vell rellotge d'arena de casa la tieta, que veia com poc a poc destil·lava l'arena en el seu interior i quan veia veure que s'acabava el girava per tornar a començar, però un dia li caigué i el va parar per sempre mes.
Ara creia que no hi havia temps per tornar a començar, el començament seria en un altre lloc. ( si el hi havia).
Caminava allunyant-se poc a poc, sense deixar de plorar, girant de tant en tant la mirada al darrere. Mirant l'espectre com es fonia en l'espai.
I recorda:
No havia viscut mai la vida, només n'havia fet projectes.
No havia viscut mai lo senzill, que era el que tenia al seu abast.
No havia vist créixer els seus fills, que eren la seva creació.
No s'havia parat mai a veure una posta de sol, la més meravellosa de les pel·lícules.
No havia viscut mai un instant com si fos etern, el plaer més gran.
No havia viscut mai la mort perquè li feia nosa, ella no entrava amb la seva vida.
Ara ho començava a entendre.
Temps i eternitat eren les dos coses en la mateixa vida. Desprès d'aquest cos tenia un ànima per l'eternitat.
De cop i volta, volia viure i descobrir coses noves, volia conèixer gent, i gaudir amb la seva gent.
Però sabia que descobrir la vida seria pensar amb la mort.
No volia tenir por a la mort, ara sabia que era un fet tan natural com el néixer.
I va plorar. Per ser tant estúpid .
Per no escoltar els homes vells i els seus avantpassats.
Va plorar per el temps perdut.
Ara va comprendre que havia pogut viure els instants com si fossin eterns, i hauria pogut ser eternament . . . feliç.
El naixement del seu fill. Les carícies de la seva dona. La posta de sol al desert. Tantes i tantes coses que el van fer feliç . . . eternament feliç però que ell no les va percebre.
A les hores va mirar els estels i va recordar al mestre. " Si plores per no veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels."
I plorant, començar a caminar a una nova vida,
per començar a ser feliç.


Comentaris

  • EM DE GUANYAR EL FUTUR.[Ofensiu]
    La Banyeta del badiu | 26-07-2005 | Valoració: 10

    Ens adonem el que ens hem perdut, quand ja no ho tenim.
    Això ens pasa a tots i ens dol... i molt !
    Però, hem après a mirar al futur i aprofitar els moments que ens queden i aixì els asaborim millor.
    Un petunet.

  • El temps[Ofensiu]
    kispar fidu | 29-04-2005

    Un Carpe diem podria breument resumir el teu relat. Gaudeix de cada petit moment de la teva vida. Gaudeix del somriure del teu fill, de l'abraçada de la teva parella, del dolç petó d'una mare, de l'encaixada de mà amb un amic, gaudeix de cada instant.
    A vegades volem anar tan ràpid, que no ens parem a observar el nostre voltant. La gent que ens rodeja. El que s'ha anat creant al costat nostre.

    " Si plores per no veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels. " Preciosa frase, que recordo haver llegit per algun altre lloc de la web. Penedir-te del què has fet o deixat de fer, evita que puguis veure el que faràs i el que podràs arribar a fer. A vegades ens centrem massa en el temps passat, perdut, i deixem de mirar endavant, més enllà de l'horitzó que ens indica el camí. Sempre ens hem d'aixecar d'una caiguda.

    Bon relat!

  • amb un polsim de magia[Ofensiu]
    mel | 17-02-2005 | Valoració: 10

    m´ha encantat!penso que la combinació de sencillesa i tendresa amb la intensitat de les paraules com a mirall d´allò viscut o d´allò sentit confereixen al text un polsim de màgia.Moltes Felicitats!

  • I plorant[Ofensiu]
    Atlàntida | 17-02-2005 | Valoració: 10

    començar a caminar a una nova vida, per començar a ser feliç.
    El problema está en que no volem marxar plorant, no acceptem que a vegades hem de marxar encara que estimem, no separem el continuar estimant del que ens convé a nosaltres, del que ens fa feliç, del que necesitem per a sentir-nos vius.
    No vivim l'avui perquè estem massa ocupats en arreglar el que va fallar ahir.
    No perdem el temps, perquè no sabem que l'estem perden, fins que un dia mirem a dins nostre, i veiem que estem buits, que no es l'altre que l'ha d'omplir, sino l'amor a un mateix.
    Primer s'ha d'estimar un mateix, i no es egoisme. Si t'estimes a tú, sempre serás feliç, perquè sabràs el que et convé i aniràs a buscar-ho.

  • NO HI HA TEMPS PERDUT.[Ofensiu]
    Bruixeta | 12-11-2004 | Valoració: 10

    El temps perdut , es aquell en que,el mon s'atura, per no torna a venir.
    Al final del relat, el temps es torna a retrobar amb el protagoniste.
    M'agradat molt el paralelisme que hi fas amb els moments de la vida.
    Per mi en falta un . . . pero es igual.
    Ets car de trobar amic.

  • Efectivament,[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 24-10-2004 | Valoració: 10

    del temps perdut no ens n'adonem fins després d'haver-lo perdut. I llavors ja no val la pena adonar-se'n. Perquè si hom alça la vista o gira el cap per mirar endavant veurà tot el que queda per fer. Tot el camí a recórrer.
    Magnífic aquest relat de doble sensació; per una banda la del temps perdut, per l'altra la del futur. De cada una d'aquestes dues visions em quedo amb fragments diferents:

    "No havia viscut mai la vida, només n'havia fet projectes.
    No havia viscut mai lo senzill, que era el que tenia al seu abast.
    No havia vist créixer els seus fills, que eren la seva creació.
    No s'havia parat mai a veure una posta de sol, la més meravellosa de les pel·lícules.
    No havia viscut mai un instant com si fos etern, el plaer més gran.
    No havia viscut mai la mort perquè li feia nosa, ella no entrava amb la seva vida."

    És increïble a vegades com la nostra pròpia visió de les coses ens impedeix efectivament veure el que ens envolta. Després, fent memòria, ho veiem tot i ens adonem del que ens hem perdut.
    Pel que fa a la visió de futur, m'encanta el proberbi i la conclusió:

    "A les hores va mirar els estels i va recordar al mestre. " Si plores per no veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels."
    I plorant, començar a caminar a una nova vida,
    per començar a ser feliç".

    Poses una guinda de positivitat al pastís fins llavors més aviat àcid d'una vida que s'havia acabat notant plena de temps perdut.
    Enhorabona, Manuel. De tot cor, enhorabona.

    Vicenç

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: