Crònica de primera ma.

Un relat de: Manuel de Lino

L'atrotinat bus en va deixar a les portes de la wilaya de Asmurna, tot just quan començava a sortir el sol, no havia dormit gaire i les charrameques de la gent encoratjada per els últims esdeveniments no ajudaven gaire al repòs.
Muley ja estava esperant, havia envellit i el veia trist . . . desil·lusionat. Al costat un marrec de poc mes de deu anys es refregava els ulls per espavilar-se.
Sempre viatjo en poc equipatge, la motxilla, la meva sempiterna motxilla, i una bossa de ma. El barret texà al cap i la maquina de fotografiar al coll, l'etern estri, la roba casi tota del exercit, menys el desmangat ple butxaques blau marí. Així me he assegurat ser visible i que hem reconeguin a la primera de canvi.
Ens vam abraçar, la fortor de pell de cabra, ja oblidada, en va tornar a la realitat. Era a la meva terra, la terra vermella que m'havia acollit en els braços oberts tants anys darrere.
El noiet pareixia espantat, li vaig donar un paquetet per que el obris. Els ulls li van canviar, la mirada es va tornar com el sol que naixia a les nostres espatlles.
Ho he après d'ells, fes sempre feliç al fill i tindràs content al pare.
Els carrers encara estaven deserts, per mes que de les cases es percebien els sorolls de la matinada.
No havia canviat res de l'ultima vegada que vaig estar, les mateixes parets de fang, i la mateixa olor a ranci que et tombava sols entrar. Ja estaven tots esperant la meva arribada, ens vam saludar un per un, com a ells els ho agrada sense presa, parlant en veu baixa i mastegant les paraules, recordant cada vegada al Deu gran i misericordiós.
He dit que no havia canviat res?. Perdoneu. L'ultima vegada havia deixat una noia molt bonica, casi adolescent. Fatima.
Fatima si havia canviat, ara era una dona, . . .preciosa com tots els targui .
Li vaig demanar les mans, amb el permís del seu pare, i desprès de besar-li el palmell li vaig dipositar un petit regal. Potser era el primer perfum que li havien ofert mai.
El te calent i amargós va obrir la conversa, desprès va venir un altre de mes ensucrat, els dàtils i els bocins de coques de panís ens van acompanyar mentre parlàvem.
Estaven tots molt exaltats, als joves els bullia la sang i els vells havien dit prou, incapaços ja de aguantar la vergonya de trenta anys sent uns apatrides.
Demanaven explicacions, el perquè de tantes falses promeses, el mes vell va treure una carpeta folrada de tela amb trossos de diaris i fotografies. En vaig quedar mirant una que deia .
" El Príncipe de España se compromete con el pueblo Saharaui"
Desprès hi havia un text que ja no vaig llegir.
Encara que parlessin tot el mati, tot el dia, i el dia desprès, fins i tot tots els dies que haurien de venir, ells i jo, . . . sabien que no hi faríem res.
Dos dels mes joves en van fer sortir fora al pati de la casa, volien ensenyar-me el que havien preparat, tres pancartes demanant la independència i reivindicant les promeses fetes al seu poble. Escrites en àrab.
.- Estan molt be, encara que tenen un petit defecte de forma Josef, - li vaig dir al meu afillat -.Si hi hauran cameres de televiso o reporters es tenen que canviar i escriure en francès, angles o espanyol, la gent d'aquí ja ho sap el que aneu a fer el que interessa es que els demés sàpiguen perquè es fa tot això.
Es van mirar els dos i vaig veure una esperança en la seva cara. Potser que pensaren que no estaven sols.
Es van ficar a la feina copiant el que els havia escrit en un tros de paper, al damunt de les teles blanques.
El Aaiun es una ciutat que curiosament es el paradigma de la mentida, no es res del que pareix, de la calma i tranquil·litat que vol transmetre passes a tenir la sensació de que sempre te estan mirant, observant, et sents agobiat per tot el que te envolta. Com en deia Mahmed.
.- Ferrant respira, omple els teus pulmons, no notes la ferum de la por?.
Per passar desapercebut el millor es anar de turista imbècil.
Una volta te has procurat un guia, que difícilment no estarà fitxat per la policia, surts al carrer vestit del mes estrafolari dels personatges, i et fiques a passejar i observar, la gent els edificis, els carrers, i a fer fotos a tot arreu, en una paraula a fer el ximple.
Dons això vaig fer; i poc a poc en vaig anar atansant a la universitat, a mesura que m'apropava es notava l'ambient tens, les corredisses, el murmureja de la gent, . . . i la adrenalina dels meu vint anys com en sortia altre cop.
Vaig recordar a Puig Antich, les assemblees al campus, les manifestacions a favor de la "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", la careta que teníem penjada amb la lluita a favor de la llibertat d'expressió.
Vaig recordar les corredisses i les esbatussades dels grisos quan ens enxampaven, vaig recordar . . . trenta anys al darrere, com si res no hagués canviat.
Ara tornava a estar al mig de tot allò, encara que els que cridaven no eren companys meus de aquell temps, no eren el Jordi, el Pere Ollé, la Anna Berga i tants altres. Els esdeveniments en feien sentir tan identificat amb ells que vaig tornar a cridar per la llibertat.
Per suposat os preguntareu que ens espera als que passem dels quaranta cinc, en un cas com aquest. Estimats amics relataires, res de bo, les cames no son les de abans, que en un tres i no res saltaven un banc a la rambla, i els pulmons te fan figa al corre els primers cent metros. A mes els maleïts grisos encara recorden a on pegà i les cames i on l'esquena perd el seu sant nom en van aparèixer ben morats.
Però els estic agraït per també treure la satisfacció de tornar a lluitar per la llibertat de un poble, petit com el nostre, tot recordant vells fets, i veure que dintre meu encara viu la espurna d'un foc que creia extingit.
A la nit ens vam retrobar a casa d'un conegut ciutadà belga, i cadascú vam contar el que havíem fet i com ens va anar, així com el que habie-m vist.
Els vaig ensenyar les fotografies que vaig tirar en la camera digital, moltes per recordar i altres per que la gent recordi temps passats.
Al mati, al pujar al avio al aeroport, en van requisar la camera per treure el rodet de fotos, al veure que era una digital i desprès de mes d'un hora de veure que les fotos eren totes dels carrers i els edificis del poble i algunes del desert pròxim a les afores en van retornar la camera. L'altra tarja de memòria la portava al plec del barret texà.
No vull cansar-vos mes amb detalls de tot el que ha succeït . Ni tan sols amb la repressió que la policia i fins i tot l'exercit esta actuant, molts de nosaltres això ja ho sabem.
Gràcies per escoltar-me.
Ferran Martorell
R.A.S.D.( Antiga 53 província espanyola.)




Comentaris

  • t'ho pos aquí [Ofensiu]
    Conxa Forteza | 02-06-2005

    perquè ho pugues llegir, t'agraïria que mirasis el comentari que he fet al relat de Jesús i na Maria Magadela de la Baneyta, a tu t'han semblat romanços que jo parlàs de si els jueus varen matar a Crist o no, lo que poden semblar beneitures per una persona, per l'altre no ho són, aquest assumpte a Mallorca ha costat molt de dolor i llàgrimes a tot un col.lectiu de gent, i aquest era un dels principals arguments contra nosaltres per part dels "altres" mallorquins ... jo en només 7 anys vaig demanar a una companya d'escola perquè m'insultava per el meu llinatge, em va contestar, perquè vosaltres vareu matar a Crist ...

  • Autentic[Ofensiu]
    AINOA | 31-05-2005 | Valoració: 10

    Hola Ferran.
    Es escrit un relat que mostra molt la duresa en que viuen aquestes persones en mig de la pobreza.
    Es veu un relat que semble que el hagis viscut a las teves propias carns per el sentit tant real que te.
    Una abraçada i si es aixi felicitats per la teva colaboracio.

  • Només una cosa apreciat Manuel...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 31-05-2005

    només això :

    QUE VISQUI PER SEMPRE LA LLIBERTAT D'EXPERESSIÓ... I QUE VISQUIN ELS POBLES PER ACONSEGUIR ELS SEUS OBJECTIUS...

    I SOBRETOT, AMUNT LA CULTURA!!!!!!- la millor manera per aconseguir els objectius-

    UNA FORTA ABRAÇADA COMPANY DE TRAJECTE LITERARI!!!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: