El Caçador.

Un relat de: Manuel de Lino

Amb el seu vell fusell en mig de les cames el caçador esperava lo que feia temps que li era negat.
Esperava la seva salvació, però lo que era mes important la subsistència dels seus fills, de la seva família, que el esperava a uns poc quilometres de allí que els hi portes una mica de carn en que passà uns dies mes.
Mig coberts per unes pedres i uns matolls esperaven a pocs metres de una basa de aigua fangosa que alguna bestiola fora a beure el dia havia sigut calorós i al capvespre els animals s'aproparien a veure als poc llocs en que l'aigua estava encara embassada.
Les postes de sol al desert son . . . per veure-les, no es poden definir amb paraules, els vermells son mes coral·lins i els violetes son mes morats, així, passaríem per tots els colors que et pots imaginar. Fins el groc del sol quan es pon es mes daurat que en altres llocs.
La flaire de la sorra te gust de silenci, perquè es per esta amb silenci i pensa que allò no ho veuràs mai mes, per molts d'anys que visques. Per moltes postes de sol que veigues totes son diferents, sempre hi ha un matis que les fa ser diferents. No et pots perdre un detall, es com un obra de teatre amb una única representació.
Dura uns minuts, poca estona, i desprès la foscor uns minuts de foscor total i absoluta.
Se que hi haurà algú que sent riurà per el baix nas, però jo ho comparo amb la vida i la mort, que saps que te que venir, que la veus venir, i de sobte la tens d'amunt i ja tot es fosc.
Però abans d'això el nostre caçador.
Érem els dos, tot el dia esperant, murmurejant paraules i frases que a vegades mal traduïdes ens fèiem riure el un al altre. A la tardor van para els comentaris, pendents en tot punt del horitzó per si el preat trofeu s'apropava.
Hem vaig dona compte que feia una estona que el veia però que no estava, i com mes el mirava mes lluny el veia, absort en si mateix, abstret amb les seves coses, veia com movia els llavis , amb un borboll silenciós.
Vaig endevina mes que veure un somriure silenciós , un rictus de satisfacció va inunda la seva cara.
A les hores vaig comprendre que era l'oració per els que anaven a morir.
La bèstia venia poc a poc menejant el cap, ensumant el aire, presentin el perill, però la set podia mes que tot. i allí estava l'aigua . . . i la mort.
Tal com ell me havia ensenyat jo mirava a ell i al antílop, sense menejar un muscle només girant els ulls. La pell es va ficar a suar i de cop vaig tenir fred.
Sols es va sentir un tret.
L'animal caigué al terra ferit de mort.
El caçador s'alça, i s'apropa al animaló, es traure un punyalet de la faixa i doblegant-li el cap al est el degolla, tot resant una petita pregaria.
Se'l carrega al coll i marxarem els dos cap al campament.
A la nit següent ja esquarterat i degudament preparat es va fer una gran festa al campament.
La mare del caçador hem va donar un queixal del antílop passat amb un cordonet, tot dient-me que la bona sort que li havia portat al seu fill aquest amulet també me la donaria a mi.
Que aixi sigui. El ben segur es que lo que ha fet es que no els oblidi per molt de temps.

Això va passar en algun lloc del Eglab Dhersa (Argelia).


Comentaris

  • La caça[Ofensiu]
    kispar fidu | 30-04-2005

    No estic massa a favor de la caça... tot i que si es caça per menjar o com feien abans, per sobreviure, després li trobo la lògica. Però aquells caçadors que van a caçar per gust, perquè els hi agrada (no sé el què, però alguna cosa els hi agrada...) doncs no ho acabo d'entendre.
    Tot i que el caçador del teu relat caça per portar la pressa a la família i així poder menjar. O sigui que està justificada.

  • aquest caçador[Ofensiu]
    Lavínia | 28-04-2005

    és un habitant de l'Àfrica, Manuel? Ho dic per la bella descripció del paisatge, perquè parles de l'"antílop" i perquè parles de la cacera com un mitjà per viure, per alimentar-se el caçador i la seva família.
    És per això que veig, com en una pel·lícula, l'home que corre darrere l'animal del qual depèn tots els seus i que a la fi mata, com en un ritual agraint a les seva divinitat la peça.

    Aquest tema del qual vas ser, sembla, espectador de primer línia i després un dels homenatjats (amb un uial), l'he trobat encisador i tota una experiència que per a mi, dona de ciutat, i, una mica viatjada, no n'he tingut mai l'oportunitat de veure.

    Un bell relat i una bella descripció del lloc, perquè hi apliques les tonalitats adequades.

    Petons.

  • Aquest relat teu...[Ofensiu]
    Llibre | 27-04-2005

    ...té una estructura peculiar... i considero que està ben trobada. Fa una mena de ziga-zaga: inicies la narració amb la presentació del caçador, aleshores ens endinses en el paisatge, per tornar de nou a la figura del caçador i la consecució de la presa.

    En la primera part ens presentes la cacera com una necessitat, un mètode de subsistència: "Esperava la seva salvació, però lo que era mes important la subsistència dels seus fills, de la seva família, que el esperava a uns poc quilometres de allí que els hi portes una mica de carn en que passà uns dies mes."

    En el que podríem considerar la segona part, la descripció del paratge... realment ens el mostres, ens el fas veure, olorar, imaginar percebre: "els vermells son mes coral·lins i els violetes son mes morats", "Fins el groc del sol quan es pon es mes daurat que en altres llocs.", "La flaire de la sorra te gust de silenci"... Però tot es pot resumir en la frase que inicia aquesta descripció: "Les postes de sol al desert son . . . per veure-les, no es poden definir amb paraules".

    I el que podria ser la tercera part, quan caça l'antílop, torna a plantejar-nos el respecte per un sistema de vida diferent. I dic torna perquè d'alguna manera, el plantejament inicial de la caça com a modus de supervivència, ja venia a abonar aquesta idea.

    Amb breus explicacions ens mostres l'agraïment, l'amistat, el record...

    És dels relats que t'he llegit que més m'ha agradat. Però intentaré continuar, que la teva setmana encara no s'ha acabat!

    LLIBRE

  • Un altre cop[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 25-04-2005 | Valoració: 9

    Un altre cop ens fas veure el desert, els animals, la posta de sol, la duresa de la vida allí, tot en una superposició d'imatges sense necessecitat de descripció. M'Agrada. M'agrada molt. Es pot respirar, es pot veure, olorar... I ens tornes a inserir una forma de viure una forma d'entendre la vida en aquestes imatges superposades.

    Segueixo els meus coments... tens molts relats i no podré llegir tot... però espero que la setmana de coment et sigui profitosa.

Valoració mitja: 9.33