La tia Cinta

Un relat de: Manuel de Lino

LA TIA CINTA, DE LES CASES DE QUERALT.

Era la tia Cinta
de les cases de Queralt,
la viuda del tio Quico
que va ser un home com cal.
Com tothom va tenir fills,
nores que la volien,
però seguia al seu pis
pensant que mai la treurien.
El pis era menudet
sense cap comoditat
cuina i menjador juntet
en un armari empotrat.
Però un dia qualsevol,
li van dir que allò o tombaven
que busquesa un lloc nou
ja que o desocupaven.
La dona trista i plorosa
o comunica als seus fills
i sobretot els diu
que ella no vol ferlos nosa.
Després de molt buscar
Li troben un pis modern
En moltes habitacions
I per tot aigua corrent.
Com que jo la coneixia
va voler ensenyarmel tot
la veritat sigui dita
era bonic de debò.
Però escolteu ara
el que ella em digué molt seria
recordant el seu primer pis
que era tot una misèria.
Aquell pis era el meu pis,
era ple de molts records
de la meva joventut,
recordant-me als meus dos fills,
al meu home que era un sant
endreçat i manyós
sempre estava arreglant
i era mol carinyós.
Les parets d´aquella casa
els racons mes amagats
los tinc tots a la memòria
i els porto aquí dins gravats….
El vidre trencat del balcó
la rajola que es movia
la aixeta que gotejava
tot allò em donava vida.
Al estar-la escoltant
el que m'anava dient
li vaig ferli una pregunta;
tornaria a viure allà?
¡ Deseguida !
Si me hi deixessin està
i aniria deseguida
i d´alli no em mouria.
Tot això que tinc aquí
es bonic i molt modern
però te tinc que dir
que per a mi es un infern.
Ara te vaig a dir
que de nit al llit gitada
en els ulls tancats i a fosques
penso està al pis encara,
i sento els cops del veïns,
l'´acamina del meu home
les discussions dels xiquets
i els camions per el carrer.
Podran tomba aquelles cases
podran ferles més boniques
però desprès de tirarles
seguiré anant per dintre.
Desprès de dirme això
es va quedar pensativa
es va treure el mocador
i tot aixuganse els ulls
em va dir que aixi es la vida.
Parlant de quant et fas grand
una dita o diu ven clar
arbre transplantât
prime mort que arrelat.

A josep parrot.

Comentaris

  • Un rerefons exel·lent, una execució no tant[Ofensiu]

    Veritablement allò que expresses té molt de sentit, però contràriament l'execució no és tan bona i és una veritable llàstima perquè llavors el text queda mig encallat pels diversos errors. Per això mateix jo et recomanaria que el revisessis... perquè entre altres coses té molt de sentit. A vegades les cases modernes ens sembla que no tenen ànima encara que les edificacions antigues tinguessin defectes és possible que ens arribin en el més endins de l'ànima, simplement perquè les considerem més nostres.... i això sempre és fill de l'emoció...

  • cases assassinades[Ofensiu]
    Shu Hua | 28-04-2005

    aquest és el pensament que em ve al cap quan veig tantes casetes antigues anades en orris; en el seu lloc hi fan pisos moderns, de ben segur que pitjor construïts. Jo també crec que les cases tenen ànima. Les ciutats necessiten les cases velles. Si deixem que totes les matin les immobiliàries, un bon dia, ens trobarem una ciutat moderna i sense història. Aleshores potser, alguns, entendran què fa les ànimes de les ciutats.
    Ara comento el poema, és que el tema em pot i m'hi llanço. Està molt ben rimat, amb una rima gns forçada, sembla una cantarella d'aquelles d'abans, un romanço. Està fet amb sentiment i tendresa i bon lèxic. I algunes faltes, però això és fàcil d'arreglar.

  • Ja se sap![Ofensiu]
    Lavínia | 28-04-2005

    Hi estàs feta a un lloc, perquè hi has passat tota la vida i a la fi te n'has d'anar perquè on ha estat la teva casa ja no hi pots estar i encara que el pis que ara habiti sigui més gran, més assolellat i millor, ja no t'hi trobes, ja no hi estàs a gust.

    Aquest tema m'ha agradat força, Manuel, perquè has sabut copsar l'enyorament i la tristor de la tia Cinta amb molt d'encert.

    Una abraçada.

  • "Llar, dolça Llar!"[Ofensiu]
    kispar fidu | 28-04-2005

    O com diu el meu pare: Com a casa enlloc! jejeje
    La nostra casa, on hi passem gran part de la nostra vida, sempre és plena de racons que ens conviden a recordar i reviure un munt d'experiències passades. Sembla mentida tot el que es pot arribar a guardar entre 4 parets!

  • La tia Cinta...[Ofensiu]
    Llibre | 20-12-2004

    és una tia universal. I tot això que li passa en aquest teu poema, és el que molts també patim quan ens toca acomiadar-nos d'aquelles petites coses que han conformat la nostra vida, la nostra quotidianitat. És això aferrar-se als objectes? Potser, però quin mal hi ha?

    Els meus pares tenien una casa fora de Barcelona (on hem viscut sempre). Quan el meu pare va morir la casa va quedar repartida entre tots els germans i amb usdefruit de la meva mare. Ara està en venda. Només ha aguantat, en aquesta situació, quatre anys. Jo sóc l'única que no vol desfer-se'n.

    Tenia unes escales tortes, perquè el paleta no s'hi va esmerçar. Un envà que ressonava quan tot just recolzaves la mà. Un interruptor que s'havia de canviar. A la cuina, les portetes dels armaris, s'havien de tornar a encaixar.

    Potser sí, que cal vendre-la.

    Però és que també té la memòria. Tots els cosins, remenuts, assseguts en aquelles escales tortes per fer-nos una foto en blanc i negre. I les converses que féiem en morse picant la paret de l'envà, xerrant d'una habitació a l'altra, amb el meu germà, fins que el pare, o la mare, quan encara hi era, ens feien callar. I també té la imatge encara viva de tota la família, fent rosquilles per Setmana Santa i arreplegats a la cuina.

    Jo sóc aquella casa. Quan la venguin, vendran també una part de la meva ànima.

    LLIBRE

    PD.- Gràcies pel teu comentari a "El petó".

  • Jo tambe tinq una tia Cinta..[Ofensiu]
    AINOA | 14-12-2004 | Valoració: 9

    Es ben trist que t'allunyin dels teus records, perque son tota una vida, i de vegades l'unic que ens reste de persones que hem estimat.

  • Jo tambe tinq una tia Cinta..[Ofensiu]
    AINOA | 14-12-2004 | Valoració: 9

    Es ben trist que t'allunyin dels teus records, perque son tota una vida, i de vegades l'unic que ens reste de persones que hem estimat.

  • . . . [Ofensiu]
    Bruixeta | 22-11-2004 | Valoració: 10

    A certa edat et tornes mes sensible, per aixo la vida val mes viurel-la quan se es jove.
    Segueixo pensant que ets molt pesimiste, i aixo ho fas extensiu als teus relats.
    A veure si t'animes home que son dos dies . . .

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: