Polimorfisme escaquista

Un relat de: Marc Becat Busquet
El món escaquista, per naturalesa, és ple de grans mestres estrafolaris, extravagants i esperpèntics. Jo mateix, probablement, en formi part. Però ni de lluny m’apropo al nivell del campió d’escacs d’Uzbekistan, el gran mestre Pavlov Polimorfik. Campió indiscutible del seu país, finalista dues vegades seguides del mundial d’escacs i, encara més impressionant, guanyador del torneig mundial d’excel.
Com una ombra que es projecta sobre el taulell, la seva fama s’ha construït no tant pel seu joc com per la seva peculiar absència de definició. Car malgrat aquesta fama mundial, no existeix cap fotografia de Pavlov Polimorfik. Cap ni una. Ni a la pàgina oficial de la FIDE, ni a cap xarxa social, ni al diari del seu poble natal al bell mig de les terres muntanyoses de l’Àsia central. Va aconseguir la seva fama solament a base d’esforç, victòries, i partides llegendàries que no tenen res a envejar a les dels grans mestres russos. I jo, Ignasius, desconegut jugador que estava provant fer-me un lloc en un món tan competitiu, selecte i refinat, m’havia tocat enfrontar-me amb ell en les semifinals de la copa del món d’escacs. Qui guanyés tindria l’honor de competir contra el campió mundial: el rus Pieter Perdiet. Quines ganes! Un altre jugador excepcional. Però no ens avancem! Car, primer, necessitava guanyar al gran campió uzbek.
No cal dir que vaig estudiar a fons tots els reculls de partides de Pavlov Polimorfik: buscava qualsevol feblesa, per petita que sigui, per preparar una estratègia inesperada i original que em doni un avantatge competitiu. Malauradament, no vaig trobar cap rastre de debilitat en cap seqüència. I només per aquest simple fet demostrava que la seva fama no era equivocada. Tot jugador sempre té, per naturalesa, un dels tres trams de la partida que li va millor, que sigui l’obertura, el mig joc o el tram final. Generalment, per exemple, els jugadors russos son reconeguts forts en obertures: estudiades, sòlides i contundents. Jo era un jugador més de mig joc: ple de sacrificis i intermezzos. En canvi, els nous joves grans mestres, avui dia, són gairebé ordinadors en el tram final. Vaja, que cada tram té una personalitat pròpia i unes dificultats diferents. De fet, sempre m’ha fascinat la quantitat immensa de calculacions necessàries que va creixent quan queden cada vegada menys peces al tauler –ja ho deia gran mestre Tarkatower “Tot estava perfectament imaginat; però els déus, abans del joc final, han posat el mig joc i l’obertura”. Pavlov Polimorfik, en canvi, no semblava tenir una preferència: començava segur en les obertures, continuava decidit en el joc mig, i acabava contundentment en el joc final. D’aquí la famosa dita escaquista: el campió d’Uzbekistan mai perd, sempre guanya d’una manera o una altra.
Bé, vaig pensar, d’aquesta manera no trobaràs la resposta. Necessitava adoptar una visió més global, trobar el seu estil característic i personal. Jo, per exemple, era llavors un amant de l’Escola Romàntica d’escacs, aquell pensament que promou la bellesa i l’estil, amb sacrificis descarats i oberts i un joc tàctic ple de possibilitats. Per mi, guanyar no era el principal, l'important era jugar amb estil, crear art sobre el tauler. En resum: passar a la història dels escacs. Ser recordat. Ser estudiat per les futures generacions. Fins i tot si només és per una sola, única i llegendària partida. Seria la meva partida amb Pavlov Polimorfik aquesta? Probablement no, pensava. Polimorfik no semblava amant d’aquesta escola. D’aquesta, ni de cap altre, aparentment. Car no hi havia manera de trobar el seu estil, de reduir-lo a una escola o una característica. En una sola partida, s’hi podien trobar indicis de fins a quatre estils diferents! Com era possible? Psicològicament, l’estil d’un escaquista respon molt a la personalitat del jugador, als seus somnis i anhels, i, si ens creiem els últims avenços psicològics, també a alguna arrel profunda i inconscient de la psique humana. Però malgrat aquest extens anàlisi postmodern, Pavlov Polimorfik, ell, no es deixava definir.
Així que vaig buscar i rebuscar en l’àmbit personal. Em vaig llegir les nombroses biografies, els resums dels esdeveniments que ha participat, les notes de premsa. De nou, no hi vaig trobar cap feblesa: des dels seus primers dies, tot indicava que era un home destinat a jugar als escacs. Últim de quatre fills, és nascut en una família d’escaquistes de renom; mestre FIDE als deu anys, mestre internacional als onze, i gran mestre als dotze –només superat per l’actual campió mundial Pieter Perdiet. Sobretot, tots els escrits –car, recordem, no existeix cap prova de la seva aparença– es posen d’acord en un punt: és, sense cap dubte, un home d’entreteniment. Més que la partida en si, el públic espera amb ànsies el moment de la victòria: la seva actitud, la seva manera d’aixecar-se, de donar la mà, i de saludar teatralment el públic el converteixen en un ídol, amb un carisma i magnetisme només comparable de Freddie Mercury o Elvis Presley.
Així doncs, sense massa informació ni estratègia concreta, vaig anar a la semifinal amb un esperit confós però decidit. Com seria aquest famós jugador? Quina obertura em faria? A l’apropar-me al recinte, vaig sentir una barreja d’emoció i desconcert. Si guanyava, tindria l’oportunitat de desafiar Pieter Perdiet. Si perdia, el món només recordaria que m’havia fet invisible davant el campió d’Uzbekistan. Per mostrar la meva determinació, vaig decidir arribar uns segons després del començament oficial de la partida. Ben segur, donaria una imatge relaxada i segura que només podia jugar a favor meu. Amb pas ferm, vaig entrar a la sala principal: la sala estava il·luminada per làmpades opulentes i el silenci d’un públic entregat marcava la solemnitat del moment. Però em vaig parar a mig camí, car a l’altra banda, no hi havia ningú: la cadira adversa estava completament buida. Insegur, i mirant l’àrbitre que em va fer un gest per indicar-me que ja havia encetat el control de temps, vaig ocupar el meu lloc. Aquest silenci eclesiàstic del públic a la meva entrada va xocar, al cap d’uns preciosos minuts, amb els forts aplaudiments i xiulets: el campió d’Uzbekistan va fer la seva entrada.
Era un home amb una postura modesta, un rostre inexpressiu i un pentinat comú. No puc donar una descripció més exhausta perquè, realment, res destacava especialment. Era simplement una persona anodina, ordinària, amb una mirada freda i introvertida que contrarestaven amb la visió extravertida que feien d’ell tots els rumors. Em va saludar amb una inclinació suau del cap abans de seure davant meu. Va fer la primera jugada amb les blanques i bastants minuts menys al comptador, que ni tan sols li va dedicar una curta mirada. Amb un aire senzill i segur, com si es trobés davant la seva especialitat, va començar l’obertura amb un moviment senzill, gairebé mecànic. Va obrir amb D4, el peó de dama, i jo vaig respondre amb cavall a F6. Els primers moviments es van succeir amb fluïdesa, com si estiguéssim interpretant una coreografia ja coneguda. I, de fet, en vam fer una llargament estudiada: l’obertura catalana. Era això un dard cap a mi, en referència a la meva terra d’origen? O bé un combat d’idees, una lluita entre l’Escola moderna, representada per la catalana, i l’escola romàntica, que el meu cavall a F6 estava defensant amb furor i passió? Decidit a guanyar el duel, vaig jugar el joc i em vaig endinsar en aquesta complicada i estrafolària obertura.
Ell jugava amb precisió metòdica, sense sorpreses. Passat l’atac inicial, vaig recobrar, a poc a poc, esperit al centre del tauler, i a mesura que anàvem acabant de desenvolupar totes les peces, notava com la seva precisió anava disminuint, fins a arribar al que, en realitat, era un oponent bastant ordinari. El meu enroc va marcar el final de l’obertura per endinsar-nos al mig joc. Polimorfik va expirar, es va aixecar, i es va dirigir cap al seu espai personal, al lavabo, o només a estirar una mica les cames. Per la meva banda, vaig aprofitar aquest moment per meditar internament. El combat de l’obertura ha sigut esgotador, i Polimorfik ha sabut estar a l’altura de la seva reputació, però n’he sortit més ben parat. Una partida d’escacs té tres fases, deia aquell: l’obertura, on esperes estar millor; el mig joc, on creus que estàs millor; i el final de joc, on saps que estàs per perdre. Esperem que, avui, no sigui així.

El soroll de la tornada del meu adversari em va segrestar d’aquests pensaments. Quan vam començar el mig joc, vaig notar que alguna cosa havia canviat. La seva expressió, abans serena, ara era més intensa. Els seus moviments havien adquirit un toc dramàtic, i la seva mà s’estenia amb una gràcia que abans no hi era. Vaig parpellejar. “Estic imaginant coses?”, vaig pensar. Però no era només la seva manera de moure les peces. Era també la seva postura, més relaxada i confiada, i fins i tot els seus ulls semblaven d’un color lleugerament diferent, com si haguessin passat d’un marró profund a un blau clar. Vaig continuar jugant, però la sensació d’estranyesa no s’esvaïa. A mesura que avançava el mig joc, el meu rival semblava transformar-se encara més. Ara era decididament agressiu, llançant propostes de sacrificis que no res havia anunciat en la seva obertura. En sacrificar l’alfil que tenia a G2, tan decisiu i estratègic en l’obertura, va ser quan me’n vaig adonar. Les seves mans, abans elegants, ara semblaven més grans i robustes. I, llavors, vaig alçar la vista, i vaig abandonar, durant un moment, la visió d’escacs que tenia al cervell. Certament, hi havia una ressemblança, però també diferències. El canvi de l’un a l’altre és ínfim, però notable als ulls observadors i entrenats com els d’un escaquista. Com pot ser? Vaig mirar el comptador, em quedaven noranta minuts per acabar la partida. Així que vaig robar deu d’aquests minuts per avaluar la situació, però res semblava explicar aquest canvi. “Quan eliminem l’impossible només queda, per improbable que sembli, la veritat” deia el famós detectiu. Així que vaig aixecar el braç per avisar l’àrbitre:
–Perdoni –vaig dir suaument a l’àrbitre–. Crec que m’han canviat el rival.
–Com diu? –va respondre sorprès.
–Que m’han canviat el rival. Aquest no és el Pavlov Polimorfik de l’obertura.
–Cert, efectivament, i tant, sí –va respondre, després d’una curta reflexió–, l’entenc. Sembla que hagi canviat el seu estil, però s’hauria de guardar aquestes reflexions per les preguntes de la premsa, senyor Ignasius.
–No, no –vaig dir movent els braços–, no metafòricament ni escaquísticament –ni que també, vaig pensar–. Literalment. Han canviat, literalment, el meu rival. No és la mateixa persona.
L’àrbitre em va dirigir una mirada, seguit d’una mirada al Pavlov Polimorfik, i de nou cap a mi, abans de dir-me “Senyor, li recomano que es concentri en la partida, a ningú li agraden mals perdedors”. Com era possible? De veres que no se n’adonava? El canvi era mínim: un color dels ulls més suau, una calvície una mica menys accentuada, unes mans més robustes, un inici de bigoti sense èxit. Sense dubte, era un altre contrincant. També es veia en el joc. El primer Pavlov Polimorfik, per anomenar-lo d’alguna manera, havia jugat una obertura còmoda i segura i, a l’arribar a aquesta frontera entre el final d’obertura i l’inici del mig joc, quan alguna peça encara no està desenvolupada, però ja s’entreveuen indicis de tàctiques i murmuris de sacrificis inesperats, havia començat a tremolar. En canvi, el segon Pavlov Polimorfik, jugava amb una mà segura, un joc agressiu i una intuïció que fregava el geni! Clarament, aquest tram era no només la seva especialitat, sinó també la seva diversió més preuada!
Seny! Em feia falta retrobar l’esperit, la composició. Si he superat els reptes fins ara, i també el primer Pavlov Polimorfik, d’aquesta farsa també en sortiré victoriós. “Sempre és millor sacrificar les peces enemigues”, vaig pensar. Així que vaig decidir aprofitar el joc agressiu del rival. A la primera proposta de gambit de peó, hi vaig respondre amb el gambit d’un cavall, una peça més important. A la que va respondre amb la d’un alfil, seguit d’una torra, fins que em va proposar la dama. Amb un somriure satisfet, vaig acceptar el sacrifici de la peça reial, empès per una batalla d’egos calculada i rumiada. Però era precís jugar segur i de manera calculada. Era evident que perdria peces, l’objectiu era reduir el dany i protegir la meva màxima peça major, la dama. I així va ser, a base de sacrificis, em vaig quedar sense peces menors, ni majors, i vaig arribar al final de joc amb una dama i un peó, contra una torre, un cavall, i tres peons. En principi, una situació igualada. Entre tantes filigranes vam arribar al moviment seixanta, i vam obtenir l’increment de temps esperat. Em vaig aixecar per dirigir-me al lavabo, tant per necessitat fisiològica com mental. Em vaig passar aigua fresca per la cara i em vaig mirar el mirall. El rival que tinc davant no importava, només la meva actitud front al tauler. Només importava el tauler. El tauler, i les vuit peces que hi quedaven. Cinc de negres, tres de blanques. Ho podia guanyar. A més, el Pavlov Polimorfik estava afluixant la seva pressió a mesura que acabàvem el mig joc. Havia d’aprofitar del joc final. Aprofitar qualsevol error, qualsevol imprecisió.
Així que, amb els ànims pujats, imagineu-vos la meva sorpresa al tornar a la taula i, trobar-me, de nou, amb un canvi de rival!
–Senyor àrbitre –vaig dir de nou amb un to una mica més greu, aixecant-me mentre m’apropava cap a ell– han tornat a canviar el meu rival.
–Com diu? –va respondre, no massa originalment.
–Que l’han tornat a canviar. Fixi’s –vaig afegir assenyalant al meu rival–, aquest suposat “Pavlov Polimorfik” té ara els ulls de color grisenc, quan abans els tenia d’un color més blavós. Pari atenció al seu bigoti, com ha crescut en el poc temps que estava al lavabo. Ara ja és clarament reconeixible, semblant a la del Poirot! Les faccions són més evidents, com si hagués envellit anys en pocs minuts. I malgrat això, de nou, es denota menys calvície! Això sí que no m’ho pot negar!
Durant tota aquesta explicació, em vaig anar apropant al meu rival, que no va mostrar cap signe d’irritació en cap moment. Potser portat per aquesta tranquil·litat aparent, amb una mirada fixa al tauler en el joc final –ja ho diuen, els innocents no tenen res a amagar! –, l’àrbitre em va demanar, amablement, que tornés al meu lloc. Just al moment de seure, el Pavlov Polimorfik va moure el seu cavall, amb una jugada que evitava tota repetició de moviments que produís un possible empat: havia decidit jugar per la victòria. Va ser llavors quan vaig notar, imperceptiblement, un suau somriure dirigit sense cap mena de dubte a la meva persona. Potser induït per l’aire detectivesc del seu bigoti, vaig arribar a l’única conclusió possible. L’aire de ressemblança de tots aquests jugadors no era una coincidència, no podia ser-ho. Unes faccions semblants, però uns canvis mínims pels ulls atents. Una àrea d’especialització per cada u, un estil impossible de definir... Sí. No jugava contra Pavlov Polimorfik, sinó contra Pavlovs Polimorfiks. M’estava enfrontant als germans Polimorfiks.
Vaig prendre un moment per inspirar profundament i em vaig dir: “Ignasius, centra’t. Només és un truc.” Amb aquesta revelació, vaig adoptar una mirada diferent a la partida, a l’anàlisi de les peces, a la psicologia del meu rival, a les meves decisions. Se’n va seguir una batalla èpica, un estira-i-arronsa constant. Cada moviment del meu únic peó era precedit de múltiples moviments amb l’única finalitat de crear un entorn segur pel seu avenç. I així van passar els minuts, les hores i els dies. Les meves forces començaven a disminuir, i la meva capacitat calculadora en patia. Però això era el torneig mundial d’escacs, i ningú va avisar que seria fàcil. Amb ardor i coratge, vaig arribar a crear de l’impossible una posició guanyadora. Ara només em faltava moure el meu peó a l’última casella i promoure’l a una peça superior. El meu rei estava protegit entre aquest peó i la dama per a qualsevol temptativa d’escac, i la meva dama mirava amenaçament a qualsevol peça rival que gosés apropar-s’hi.
En aquesta posició va ser quan Pavlov Polimorfik es va aixecar, i vaig pensar, amb raó, que es rendia. Tot el contrari. Amb calma, es va dirigir de nou cap al lavabo. Només en tancar la porta, que de la punta contrària de la sala, es va obrir, quasi instantàniament, una altra porta i en va aparèixer un nou Pavlov Polimorfik.
Era impossible! Vaig obrir els braços adoptant un to incrèdul tot fitant l’àrbitre i el públic, però ningú semblava adonar-se’n. Tothom estava completament concentrat en el taulell, com si res inusual estigués passant. Aquest quart Pavlov Polimorfik es va asseure amb una gràcia aparent. Ara portava un bigoti més fi i llarg, semblant al del Dalí, i desdibuixava un somriure burleta en la seva cara. De nou, el canvi de l’un a l’altre era ínfim, però notable pels meus ulls que l’han observat al llarg d’hores i dies de partida. Però ara ja coneixia el truc del Pavlov Polimorfik, i no em vaig deixar impactar: jugada rere jugada, vaig erosionar la seva posició fins que, amb la dama recentment promoguda, vaig arribar a una posició de mat inevitable. Vaig aixecar la vista, preparat per gaudir del moment de la meva victòria, esperant percebre la decebuda cara del meu rival. Tot el contrari: la persona que tenia davant meu no havia perdut, en cap moment, el seu llarg somriure.
Amb un gest dramàtic, Pavlov Polimorfik va allargar la seva agonia sacrificant primer la seva torre per fer un escac inconseqüent. Després de matar-la amb la reina, va ser el torn del cavall. El rei va entrar en acció matant el cavall, demostrant que, ell també, formava part del joc –però només quan era necessari. Va ser llavors quan el campió d’Uzbekistan, el Pavlov Polimorfik, o qui fos en aquell moment, es va posar dempeus d’un salt teatral i va exclamar “Un cavall! Un cavall! El meu reialme per un cavall!”, mentre, a l’antiga usança, va fer caure el seu rei, acceptant tràgicament la seva derrota. El conjunt realitzat amb una teatralitat que hauria fet enveja al millor actor de Shakespeare. El públic va explotar en aplaudiments, rialles i crits de sorpresa. Els fotògrafs es van abalançar cap a ell i els flaixos van inundar la sala d’uns llampecs incessants.
Mentrestant, jo continuava assegut davant del taulell, mirant incrèdul la situació. Havia guanyat, sí, però ningú semblava interessat en això. Tots els focus estaven sobre el campió d’Uzbekistan i la seva rendició espectacular. Quan vaig sortir de la sala, em vaig adonar que ni tan sols havia tingut temps de gaudir del sabor de la victòria.
Més tard, tots els titulars es van omplir de títols elogiant el meu rival: “El campió d’Uzbekistan: una derrota per la posteritat”, o bé encara “Pavlov Polimorfik: l’últim jugador romàntic”. I, aquella nit, els streamers i analistes no parlaven de la meva brillant estratègia ni de la meva victòria contra un adversari formidable, sinó de les anàlisis del romanticisme de Pavlov Polimorfik, de la seva manera artística de culminar un drama escaquístic èpic que va fer recordar a tothom que aquest joc mil·lenari era molt més que un simple joc, també podia ser una visió bella i artística al mateix nivell que qualsevol art.
Vaig aconseguir derrotar la família Polimorfik, però no vaig guanyar la guerra. I llavors, vaig entendre el significat real de la dita: el campió d’Uzbekistan mai perd, sempre guanya d’una manera o una altra. Tot i la derrota, sempre aconseguia ser recordat. Quatre germans, i quatre trams: un per l’obertura, un pel mig joc, un pel joc final, i un per l’espectacle. Amb un somriure sincer, vaig tancar la televisió, i vaig apropar-me a la meva estanteria. Vaig obrir el llibre “Les millors partides de Pieter Perdiet”. Car havia guanyat la semifinal contra Pavlov Polimorfik, o qui sigui realment, però encara em faltava una altra partida per obtenir l’esperat títol de campió mundial d’escacs. I Pieter Perdiet no tenia res a envejar al meu contrincant polimòrfic. A més, si alguna cosa havia après de la semifinal, era que m’havia de preparar a qualsevol eventualitat. Quina jugada em tindria preparada el Pieter Perdiet?

Comentaris

  • El jugador número dotze[Ofensiu]
    llpages | 15-01-2025 | Valoració: 10

    Al futbol, el jugador número dotze diuen que és l'afició, que empeny l'equip cap a la victòria amb els seus crits d'ànims. En el escacs, el factor nervis és essencial i el que més cal controlar si un vol pensar amb claredat. En aquest sentit, qualsevol cosa que pugui desequilibrar el sistema nerviós del contrincant serà benvinguda, sempre que no siguis enxampat en aquest joc brut, quedi clar. En el relat que ens ocupa, l'aspecte físic canviant d'en Polimorfisk juga aquest paper d'inestabilitzar l'estat anímic del rival. M'ha agradat i espero una continuació!

  • Suspens[Ofensiu]
    SrGarcia | 13-01-2025

    Un relat ben enginyós. El misteri de la naturalesa del jugador asiàtic va apareixent a poc a poc, primer només amb insinuacions i després de manera més clara, això crea un bon clima de suspens.

    Els detalls sobre els estils de joc mostren un bon coneixement del joc, trobo ben descrites les fases de la partida i l'estil dels jugadors.

    Uns germans de personalitats molt diferents, especialment ocurrent és el darrer que aconsegueix que no es parli de qui ha guanyat la partida, si no de qui l'ha perdut.

    L'única pega que li veig al relat és la seva longitud, bastant gran pel que és corrent a Relats en Català. No sé si alleugerint el text i fent-lo més àgil es perdria contundència; això no ho se.

    Malgrat tot, el relat és de bon llegir, enginyós, amb un ritme narratiu ben portat, ben explicat el joc i ben exposada la situació de misteri sobre la personalitat del jugador.

  • Error[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-01-2025

    Tens tota la raó: l'Uzbekistan és a l'Àsia central. Ho havia confós amb l'Azerbaijan, al Caucas, pensant que parlaries de Kasparov, que és d'allí.
    M'he equivocat, voldria dir, com el putanyer mataelefants que no tornarà a passar; però si neixes carallot i cap de trons, no hi ha Déu que ho apanyi.
    Demà escriuré un comentari al teu relat.

  • Central[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-01-2025

    Ho he anat llegint fins a veure que dieu que l'Uzbekistan és a l'Àsia central.