Poe (t,m)a

Poe (t,m)a

Hi passa de puntetes. Ha oblidat malles i sabatilles. El ritme és un misteri fascinant quan es posa a enfilar paraules. Tampoc no troba cap guia d’ús per a escapçar línies. Potser li cal la tisora de la cuina, o una d’alumne de primària?
Aquell ascens en telefèric li va causar un gran impacte. Es recorda a si mateix a les portes d’un atac de vertigen. Com el que li provoca albirar l’arribada al final d’una línia, sigui teclejant o pinçant la ploma. Si, encara escriu a mà (no sempre). Potser així les muses aterrin al plomí i vulguin liquar el seu contingut en fils blaus damunt la llera blanca del quadern.
No té vocació de contemplar el vinil de l’univers com a font d’inspiració. Albades i postes (moments adients) el troben sempre amb els llençols enganxats. Per altra banda, amb els anys fluixeja la seva salut visual i té rigorosament prohibit encarar-se a la llum. Si una agulla còsmica s’oferís per a llegir el disc solar, potser deixaria la ploma uns instants i pinçaria corprès el braç corresponent. Seuria a la terrassa amb un bon cafè i obriria l’esperit a la música celestial. El quadern (els dies que fa d’escriba) li sembla sovint una habitació del pànic. Fàcil d’obrir. Hermètica i complicada quan en vols fugir. Els lladres de la voluntat sovint piquen a la porta. Els contempla, esglaiat, a través de l’espiell. Hi haurà prou reserva d’aire?, de tinta?.
Fuig de les flors. Desfullar indefensos vegetals amb noms femenins li provoca angoixa. Només de pensa-ho imagina també furibunds atacs d’al·lèrgia. Pot una ruleta damunt de pètals delicats orientar cap escriptura? Ni cap declaració d’amor seriosa.
La mesura també ha perdut el seu encant. Ni sorra, ni cantaires ocells de fusta sortint a la palestra sobtadament; quasi bé, ni busques. El mòbil no genera especial creativitat quan ens indica el pas del temps. On rau, en l’època digital, el misteri del senyor invisible que ens despulla i escurça diàriament el nostre futur?





Pseudònim;

Terrat al sol