Peus

Vet aquí que una vegada uns peus renquejaven i arrossegaven un pas irregular i asimètric. Eren uns peus malmesos per tones de polseguera i erosionats per milles d'asfalt enquitranat. Eren uns peus avesats a transformar fangs argilosos en terres fèrtils i que havien solcat el caliu de la sorra costanera i el fred del gebre. Coixejava, sí, però eren sabedors del rumb que havien d'emprendre sota l'esguard amatent del destí.
Al costat, els acompanyaven uns peus més trempats i que delineaven moviments més àgils. Eren uns peu que anaven encunyant l'arena amb petjades volàtils i vacil·lants. Es tractaven d'uns peus que degotejaven massa energies, però vessades sobre terreny eixorc.

Tants uns com els altres arribaren a una taverna anomenada “Bon Port”.

-Iaio. Sega tranquil·lament, que jo li trauré un got d'aigua amb un raget de llima.

L'ama de la taberna, dona cèlebre a la contrada per ser l'arxiu històric de la tafaneria local, espurnejà en la mirada una transparència quasi pueril i rompé admirativa:

-Ai, mare, el seu nét! Tant extraviat i amb tan males companyies com estava. Sols vosté l'ha pogut redreçar i ara ell l'acompanya pertot arreu, ja que a vosté li falla la vista...

-És que férem un pacte.

-???

-Sí, acordàrem que ell seria els meus ulls però que jo li indicaria la direcció.