Perdonar-me

Necessito fer les paus amb les dues cares de la meva moneda.
Potser hauria de començar demanant disculpes a aquesta vessant més humana i tendre que tinc, la que em permet ser mare, amiga, filla, companya..., perquè em fa la impressió que l'he posat massa al límit i que no he valorat suficientment que no és una oponent sinó que complementa el meu jo salvatge.
Sí, així em definiria l'alter ego. La part de mi que escriu, la desvergonyida, la que no necessita complaure ningú (encara que sap fer-ho), la que és capaç d'argumentar cada pensament a pesar de les convencions socials. Sé que no és la sensació que transmeto, perquè sovint em diuen que soc una interessant barreja d’intensitat i contenció -com si fos un tot indivisible, però les aparences us enganyen.
O tal vegada hauria de cedir a les necessitats d’aquesta versió més irracional de mi, perquè és amb ella que cada dia que passa em sento més còmoda. Per primitiva i autèntica. Perquè, tolerant-me les anades i tornades, m'ha empès a madurar, i m’ha ofert tanta companyia i comprensió que no les puc mesurar. I, des d'allà on la tenia endreçada -una mena de taüt on l'amor propi ha vist passar dècades esperant una màgia que ja no arribarà, ni tan sols un retret. Que hauria estat molt legítim, per haver renegat repetidament de la seva existència, però m'ha ben alliçonat en l'art de perdonar-me.
I, la vida passant, la flonja i formal temptava els moments en l’afany fallit de trencar esquemes; mentre que la rebel, immutable i estoica, obeïa l'instint i esperava atenta el seu torn. Rols intercanviats, per voluntat o no, ja ni ho sé.
Sense massa esforç, me les estimo totes dues per igual. No podria ser d’una altra manera havent-me demostrat minut a minut que no hi ha dependència ni dedicació més completa que la que elles m'ofereixen.
I, en aquest punt d’agraïment personal, reflexiono i em reprovo per haver permès que els missatges ensucrats dels contes i el cinema em tenyissin de marí les expectatives. Però el procés de l’aprenentatge no és regular i, de la mà de qui crec ser, inicio el camí de l'autocomplaença i el consentiment.
No sé si el meu coratge arriba massa tard, però de la mateixa manera que qui tot ho vol tot ho perd, qui no arrisca no guanya.
Desitgeu-me sort.