Cercador
Crush
Un relat de: LaFlor3- Compartir:
Quina llàstima sentir-se connectat a algú que no nota el lligam com tu el desitges!
És cruel el que ens fa la ment. I més despietada és encara la sensació d’abandonament que et deixen les negatives quan ets novell tant en l’art d’estimar com en el de reconèixer les circumstàncies que envolten cada pensament. Perquè no és rellevant el que tu captes, sinó la distòpia que sorgeix entre el que un emet i el que l’altre percep.
En les interpretacions amoroses, sovint contradictòries, el raonament i la sensatesa no hi tenen cabuda. I la inseguretat juga un paper determinant quan l’encanteri atrapa també el teu entorn i tots plegats fan una lectura enganyosa de cada ocasió.
Ja fa més de trenta anys, algú va arribar al meu cercle després d’haver descartat un munt d’oportunitats amoroses trobades en forma de persones; algunes més interessants que d'altres i totes deixades passar de llarg, perquè cap d’elles m'havia atret suficientment.
Però aquella persona, ai las!, em despertava un encara no sé ben bé què, que em convidava a ser-hi quan aixecava un dit o em picava l’ullet o em trucava i em tenia hores literalment penjada de l’auricular. Tothom pensava que érem complementaris i que teníem els ingredients adequats per garantir una recepta perfecta; però la seva ment amassava altres objectius i els més destacables eren nodrir-se de la meva companyia en un sentit exclusivament diem-ne intel·lectual -a pesar que jo mai m’havia cregut especialment espavilada-, i tenir una còmplice amb qui desfer-se de les propostes incòmodes d’algunes jovenetes. Sense massa complexitat, vam germinar aquella mena de confiança que tothom anhela i que no sempre s’aconsegueix.
Mesos enrere, jo havia viscut el meu primer petó, increïble per cert, amb un noi un parell d’anys més gran que em va definir d’escandalosament apetitosa. Però no vam anar enlloc, em calia un puntal que no fos físic ni tangible. Amb tot, aquella declaració donava fe de la prova superada; perquè, la meva ment adolescent i el meu cos inexpert necessitaven escenes de rodem i talleu com en una pel·lícula, per no sentir-me ridícula quan fos l’hora.
I, imaginació volant, després d’haver conegut un candidat perfecte i enamorada com mai, vaig dibuixar centenars de vegades en el meu magí aquell instant en què no pogués evitar arrodonir la nostra connexió, però res. I, a pesar que sé que es va perdre unes besades formidables, reconec que quan no ha de ser, no és, de ben segur per al bé de tots.
Ara, anys passats amb infinits entrenaments emocionals, em ve a la memòria i confio que la vida li hagi donat de tot, com a mi, i que hagi trobat la química que buscava -tan de bo amb molts matisos i una base sòlida, que no fos únicament l'atracció estètica.
Em va costar adonar-me que aquells senyals de rebuig que em ferien, en realitat, eren l’anunci d’una relació que hauria fet fallida. I avui, coneixent tot el que de debò m'agrada, se m’acut que el convidaria a brindar amb mi per les converses mantingudes i les confidències però, sobretot, pel seu encert en convertir-se en una expectativa descartada.
És cruel el que ens fa la ment. I més despietada és encara la sensació d’abandonament que et deixen les negatives quan ets novell tant en l’art d’estimar com en el de reconèixer les circumstàncies que envolten cada pensament. Perquè no és rellevant el que tu captes, sinó la distòpia que sorgeix entre el que un emet i el que l’altre percep.
En les interpretacions amoroses, sovint contradictòries, el raonament i la sensatesa no hi tenen cabuda. I la inseguretat juga un paper determinant quan l’encanteri atrapa també el teu entorn i tots plegats fan una lectura enganyosa de cada ocasió.
Ja fa més de trenta anys, algú va arribar al meu cercle després d’haver descartat un munt d’oportunitats amoroses trobades en forma de persones; algunes més interessants que d'altres i totes deixades passar de llarg, perquè cap d’elles m'havia atret suficientment.
Però aquella persona, ai las!, em despertava un encara no sé ben bé què, que em convidava a ser-hi quan aixecava un dit o em picava l’ullet o em trucava i em tenia hores literalment penjada de l’auricular. Tothom pensava que érem complementaris i que teníem els ingredients adequats per garantir una recepta perfecta; però la seva ment amassava altres objectius i els més destacables eren nodrir-se de la meva companyia en un sentit exclusivament diem-ne intel·lectual -a pesar que jo mai m’havia cregut especialment espavilada-, i tenir una còmplice amb qui desfer-se de les propostes incòmodes d’algunes jovenetes. Sense massa complexitat, vam germinar aquella mena de confiança que tothom anhela i que no sempre s’aconsegueix.
Mesos enrere, jo havia viscut el meu primer petó, increïble per cert, amb un noi un parell d’anys més gran que em va definir d’escandalosament apetitosa. Però no vam anar enlloc, em calia un puntal que no fos físic ni tangible. Amb tot, aquella declaració donava fe de la prova superada; perquè, la meva ment adolescent i el meu cos inexpert necessitaven escenes de rodem i talleu com en una pel·lícula, per no sentir-me ridícula quan fos l’hora.
I, imaginació volant, després d’haver conegut un candidat perfecte i enamorada com mai, vaig dibuixar centenars de vegades en el meu magí aquell instant en què no pogués evitar arrodonir la nostra connexió, però res. I, a pesar que sé que es va perdre unes besades formidables, reconec que quan no ha de ser, no és, de ben segur per al bé de tots.
Ara, anys passats amb infinits entrenaments emocionals, em ve a la memòria i confio que la vida li hagi donat de tot, com a mi, i que hagi trobat la química que buscava -tan de bo amb molts matisos i una base sòlida, que no fos únicament l'atracció estètica.
Em va costar adonar-me que aquells senyals de rebuig que em ferien, en realitat, eren l’anunci d’una relació que hauria fet fallida. I avui, coneixent tot el que de debò m'agrada, se m’acut que el convidaria a brindar amb mi per les converses mantingudes i les confidències però, sobretot, pel seu encert en convertir-se en una expectativa descartada.