No sé per què

Sempre m’ha incomodat entrar sola en un local. La incertesa de si trobaria una mirada amiga m’omplia d’inseguretat, però en aquesta ocasió necessitava aïllar-me, triava ser invisible. Tenia el pensament farcit d’imatges de la tarda anterior. Vaig conèixer algú.
Tots dos havíem sortit a buscar aire fresc, un descans del tràfec laboral, una simple pausa mental. I, casualment, una copa vessada i una disculpa, ens van portar a una taula compartida i a hores d’una xerrada informal que va anar pujant de to i es va convertir en un diàleg íntim i sufocant. Dos desconeguts connectats sense motiu aparent que s’ajudaven a desfer-se de les cabòries. No calia una causa ni cap justificació. Lliures, adults i disposats. Ens vam robar un petó. Seduïda per l’habilitat d’aquell estrany, em vaig trobar cedint a la seva invitació. Però em vaig fer enrere. No era el meu estil. I, immediatament, una petició d’excuses. No em volia ofendre, però no ho havia pogut evitar i tampoc entenia què li passava. Vam reconduir la conversa i, mica en mica, tornàvem a escurçar l’espai que ens separava. Els nostres cossos sentien una atracció que costava de contenir. Es respirava una mena d’alliberament, no hi cabien desenganys ni pors. Em sentia el batec del cor en punts que portaven massa temps adormits. I, com si amb un llaç l’hagués atrapat, va envoltar-me la cara amb les mans i em va dir -No em preguntis per què, però ni puc ni sé si vull renunciar-hi. I se’m va aproximar arran d’alè i va començar a devorar-me la boca, poc a poc, amb una intensitat desconeguda i entretenint-se en els detalls. Jo sí que no podia impedir aquell desig. Em sentia plena de tot i de res, i vaig deixar-me portar per sensacions que creia perdudes. Però no estàvem sols. Els dos ho sabíem. Era el moment, però el lloc no convidava a continuar.
Amb un gest destre com les seves maneres, va treure un bitllet de la cartera, el va deixar damunt la taula, em va estendre la mà i vam marxar del bar. Ni calien paraules ni hi havia malícia ni devíem explicacions a ningú. I, sortint, el portal de l’edifici annex va ser testimoni de les intencions i dels fets. No podíem parar de petonejar-nos, ens grapejàvem com dos inexperts de dalt a baix i ens invitàvem l’un a l’altra a no parar de tocar-nos. Una enyorada adolescència ens va recórrer cada múscul envellit. De nou, errors involuntaris, paranys mentals, entrebancs físics, riallades nervioses... però tot ens animava a seguir. I em va xiuxiuejar a l’orella -Maleïda temptació, ni era això el que esperava avui ni ho podem resoldre aquí. Em va regalar un petó intensíssim i em va dir -Truca’m.
El vaig veure allunyar-se, mentre sostenia la targeta que m’havia donat i em vaig clavar un pessic a la galta per certificar que estava desperta. I ara no me’l puc treure del cap. La meva meitat racional em diu que ja està, que ben gaudit aquell moment i res més; apa, a seguir endavant. La intrèpida desbloqueja el telèfon cada minut, no sé per què o sí que ho sé.