CÒLERA

He arribat al límit. Se m’han esgotat les reserves de tolerància social i el meu nivell d’intransigència supera totes les previsions. Ho volia dir, i dit queda.
Ja no puc suportar l’exhibició de cossos normatius, artificials i pretesament naturals. I dic "normatius" perquè solen ser els que més parlen en aquests termes i, sovint, col·loquen un “hetero” en el seu missatge, però la condició i preferència sexual de cadascú m’importen un rave.
Qualsevol pot operar-se el que vulgui, és clar. Però, bisturí en mà, deixen de ser la versió original, i el seu jo primitiu es queda al quiròfan.
Com més anys sumo, més idiotesa humana m’envolta. El meu entorn fa carotes davant dels meus pits naturals i enormes, dels meus braços estil ratpenat o del meu cul talla XXL. Es creuen amb dret a jutjar, a opinar i a pontificar, com si la meva aparença els pertanyés. Jo no els he demanat opinió. Què els legitima a fer comentaris sobre el meu cos?
No necessito saber per què veneren carcasses retocades a base de cirurgia, ni he d’explicar quin desgavell hormonal, quines vivències o quines decisions m’han deixat com estic. Potser els fa nosa que no necessiti la seva aprovació? Doncs que es fotin.
Se me’n refot què els molesta de mi. Volen acceptació? Doncs que acceptin. De portes enfora, molt de discurs sobre diversitat i inclusió, però en petit comitè: burla, crítica i escarni cap a la pluralitat física.
I no és patrimoni d’uns o altres. S’hi atreveix tothom. Elles, amb melena allisada i cossos agredits per succions i injeccions que omplen el buit del pas del temps. Ells amb actituds de mascle mal digerit, que en realitat amaguen una profunda inseguretat.
En general, molts d’aquests homes hetero-normatius es queixen si et pintes els llavis o ensenyes carn i culminen les seves teories amb discursos pro-naturalitat al·legant que perdem autenticitat. Però al mòbil, desen imatges de noies semi-despullades i híper-sexualitzades. Noies amb celles tatuades i pestanyes postisses. Siguem seriosos: potser el problema és que sense tot aquest artifici, no se’ls aixeca la baronia. No controlen la seva figura, però s’atreveixen a qüestionar la meva. Van sumant quilos, perdent cabells i acumulant frustracions.
I elles, ai elles, a la cerca compulsiva d’algú que se les escolti i les respecti, però si no va calçat amb un cos acabat de sortir del gimnàs i no compleix els cànons de la moda, ni el veuen.
És vomitiu i esgotador haver de justificar constantment el què i el com. M’he cansat de respondre a qui, sense saber res d’ell mateix, es creu amb dret a opinar sobre els altres.
Un últim apunt: mireu endavant, assumiu-vos, perdoneu-vos les limitacions i viviu aquest martiri que genereu com pugueu. I, mentrestant, deixeu viure en pau els que no patim pel reflex del vostre mirall. Hòstia!