Als meus fills

Amb la meva peculiar manera de comunicar-me, en el setzè aniversari de cada fill vaig dedicar-los unes paraules. Saben que em sortien del fons de l’ànima i que els arribaven relligades amb el fil vermell de l’afecte més incondicional. Perquè, en el meu cap, els dos anys previs a la majoria d’edat són l’etapa perfecte per deslletar-los. Em sembla malvat obrir-los al món dels adults d’una estrebada. Se’n van a dormir en la categoria de “menor” i, l’endemà, ja poden beure alcohol, comprar tabac o conduir, però també els poden tancar a la presó. No hi ha període prova. I, en un intent de fer la transició una mica menys agressiva, vaig aprofitar la celebració per confessar-los retalls de mi.
De la mà del Primer, he exercit arrogant i convençuda el càrrec més complex, esgotador i alliçonador de la meva existència: ser mare. Gràcies a ell he après a ser més empàtica, més altruista i, en general, més persona. I no perquè abans no en fos, sinó perquè en el trajecte hi he guanyat una perspectiva diferent i enriquidora. No encaixo en els perfils que ens imposen les xarxes socials. No necessito l’aprovació del meu entorn, ni conec cap etiqueta que em defineixi. Però sí que és cert que analitzo molt més les coses i que cada dia que passa, amb ells a prop o lluny, en sé una mica més de tot plegat. Aprenentatge permanent adobat amb enrabiades i abraçades, no sempre a parts iguals. Això m'emporto d’aquest viatge. Sovint tinc la impressió que a diari m'examino i surto de l’aula amb un pessic a l’estómac; així i tot, amb freqüència rebo una nota favorable que relaxa la tensió de la incertesa de no cobrir allò que ells considerin que els convé. Però va com va i saben que no soc al món que cobrir les seves expectatives, sinó per viure les meves, i mai em podran acusar d’haver-los encobert la realitat tal com jo la percebo.
AI Primer he d’agrair admetre’m la insistència i posar a prova les meves capacitats constantment; perquè així és com he descobert quanta estimació soc capaç d'oferir. De la mà d’un adolescent excepcional, vaig adonar-me que l’amor no era discutible ni negociable. I quan va ser el torn d’avaluar la celebració especial amb el Segon, vaig tenir clar que en ell havia materialitzat una jugada mestra. Des del seu naixement, alliçonada amb el Primer, però modelant-me amb tots els matisos possibles perquè tinc dos fill, sí, però són com el blanc i el negre que mai faran gris, la carrera de fons de la maternitat havia valgut la pena. He engendrat dues persones boniques. El Primer seriós, cabal, complidor, responsable, contingut, tossut, explorador..., per decisió pròpia a pesar de conèixer la resta de variables, aquests adjectius el defineixen. El Segon esportista, ballarí, esbojarrat, llest com una guilla, intuïtiu, capaç d’exterioritzar les seves emocions sense cap mena de complex, amb una efervescència colpidora que arrossega al seu pas tot el que troba i que t’empeny a ser feliç amb ell i que t’arranca somriures imprevistos, sense pla B. I és entre els dos que em completen. No acabaria mai de parlar bé d'aquests homenets, perquè fins i tot els seus defectes els perfeccionen. Tinc l'honor de ser la seva mare i no els dono consells, sinó opinions, i em tenen a tocar, sempre, per al que els sigui menester i prou. Perquè la vida és fer camí i ni puc ni vull caminar els seus passos.
PD: Qui els estima més que jo? Ningú i ho saben, sé que ho saben!