ENFADADA

Putes parelles absents.
Si els inclous, els agobies i, si aconsegueixes que tot rutlli sense preguntar, et retreuen l'excés de dedicació i et titllen de controladora i de no permetre'ls ser part del que no saben ni què és, ni com es fa (cosa que evidentment és culpa teva), perquè haver après a tirar endavant tota sola és un error i no una qualitat, és clar, com no se t'havia acudit pensar en això, també.
Putos fills exigents i intolerants.
Creuen que són en aquest cony de món per combustió espontània, que han nascut ensenyats, que no els cal res del que els ofereixes i et jutgen constantment. Però, un dia no hi ets i, automàticament, ets culpable de tots els seus mals. Es pot saber per què no veus el futur? Entre els teus deures maternals hi ha preveure els entrebancs que sorgiran, sobretot si els han causat ells amb les seves decisions no consensuades.
Puta vida.
Et manté viva a hòsties i encara espera que portis un somriure a la cara; sinó, ets una amargada i una desagraïda. Adjectius qualificatius prou discrets per a la misèria que et fan sentir.
Ser el maleït pal de paller és una feina difícil i en ocasions fins i tot cruel, molt.
Així que em nego a fer autocrítica.
Mitja vida essent invisible no és suficient? De veritat que encara he de donar més? Algú s'ha preguntat si em ve bé de fer-ho?
Cada generació que passa s'evidencia que ens hem d'estimar una mica més a nosaltres mateixes i prioritzar les nostres necessitats esperant menys dels que ens envolten, però tot aquest discurset és pura teoria, perquè mai és el moment adequat; i com que encara no venen reforç emocional en brick, sobrevivim com podem i anem empenyent dies i anys.
Quan dic "el dia que falti, em plorareu" no significa quan em mori, en absolut.
Vol dir quan m'atreveixi a trencar amb la merda de rutina, sense culpabilitat ni remordiments. Per què m'hauria de morir perquè l'entorn reaccioni?
Quin fàstic de doble moralitat: dóna i no demanis; decideix i no facis nosa; viu, però sense fer soroll...
Ara que sóc gran i que conec el joc -per tantes partides jugades i perdudes-, se'm fa impossible reconciliar-me amb la dona que era.
I, si hi ha algú que no em qüestioni i que em llegeixi sense prejudicis, que sàpiga que és orgull de mi mateixa el que sento i no és negociable.