Últim intent

Quina diries que és una bona manera de trencar el gel i començar una xerrada que fa temps que ens devem?
És que ja no sé com ho he de fer per comunicar-nos més enllà de parlar de factures, de la llista de la compra o d'altres temes comuns a la convivència, però absolutament distants de l'amor.
Com hem pogut passar tants anys junts i que tot es redueixi a un "ja no sé d'on treure les ganes d'estar bé al teu costat"? Perquè no ho estic. I no tinc ni idea de com estàs tu; de fet, em fa la sensació que no sabem res l'un de l'altre.
És dur llegir-ho, veritat? Doncs imagina't com en seria de desagradable escoltar-ho dels meus llavis, amb decepció, tristesa i gest disgustat. Perquè no tinc il·lusió de res. O, si més no, no la noto, enlloc.
Fa massa temps que estem així i ho saps. Mesos han passat des que em vas dir que resoldries coses i seguim... empitjorant. Saps com n'està essent de difícil haver de renunciar a la meva essència per respectar la teva?
I, mentrestant, envelleixo i em sento abandonada, i aquell buit que et vaig dir que tenia al pit m'ofega cada dia una mica més.
Així que, em sap greu, però em nego a seguir passant dies que empenyen dècades i acumulant sentiments negatius que es converteixen en un "no tot ha estat en va, però gairebé".
Vas ser la meva elecció i assumeixo que no et puc atribuir tota la derrota. És més, diria que hem sigut un equip prou solvent i que hem compartit coses tan boniques com superar els obstacles que ens posaven els foranis o tenir fills. Però els darrers anys, tot s'ha anat diluint i he anat acumulant tant desencís que el cistell ja no n'admet ni un bocí més.
Hi he donat moltes voltes, de debò, i a la conclusió clara que arribo és que no vull un simple company de pis.
És evident que ens uneixen mil retalls de vida i unes quantes excuses, però sento que la que ens hauria de mantenir connectats no hi és. I no sé què he de fer per desempallegar-nos de la indiferència que hem normalitzat.
I tampoc entenc per què he de ser sempre jo qui mogui fitxa, però aquí em tens, novament, engegant motors i plantejant una de les situacions més temudes de la meva existència.
I, a pesar que sóc conscient que una relació sana se sosté afrontant temes incòmodes, ni puc ni vull seguir essent qui porti el pes de les converses personals, de les que d'inici ja sabem que seran complexes i fins i tot una mica doloroses.
No vull veure'ns plorar i penedir-me d'haver decidit que és ara o mai.
No vull ser la que trenca aquesta falsa estabilitat que vivim, encara que a tu et vagi bé així.
Però el que no vull, per sobre de tot, és que no importi el que jo sento, que no preguntis i, evidentment, que no facis res per evitar que les teves limitacions personals em consumeixin, mentre acumulem intents fallits de benestar.
Perquè una altra cosa no, però tota jo sóc transparent i se'm palpen en el to el desinterès i el mal humor i reconec que desprenc un tansemenfotisme brutal que ni puc ni vull controlar. I desitjo amb tota la força que em queda, que se m'acabin les nits d'anar a dormir amb un profund ressentiment cap a tu, i sobretot cap a mi mateixa. Rancúnia que m'ajuda a agafar el son, sí, però que també m'arrenca unes llàgrimes que no mereixes.
Segur que coincidim en què no era aquest el projecte i em sembla injust haver de conformar-me... i m'emprenya especialment que el rumb de la nostra vida de parella estigui només a les teves mans. Tota una vida essent la del caràcter fort, la que s'endú la crítica de la platea per sincera i crua, la que sap justificar sempre els quès i els per quès, la dels arguments inacabables i, ves per on, sóc jo la que es planta aquí i es buida completament, ara que no ens veu ningú, cercant un bri d'esperança per no defallir.
No estic llençant la tovallola, però sí que és el que sembla, un hem de parlar seriós i sincer, i t'agrairia que no deixis passar el temps, perquè no, no seguirem així.
I ara no t'estimulis cap mena d'orgull ferit ni et sentis atacat, que ens coneixem; perquè tot aquest missal no és una amenaça, sinó la meva manera de comunicar-me sense perdre les formes. Sí, la meva, perquè fins ara ho hem anat fent a la teva; la de "noooo, si no en parlem, és que no passa res", perquè sí que passa i no és peccata minuta.
Potser hauràs de rellegir per entendre'm, tu sabràs si et convé o no, ho deixo al teu criteri. Jo em limito a confirmar-te que aquest és el meu últim intent de lluitar per les brases.
I, si has arribat fins aquí, vull que sàpigues que aquest debat que obro és també en interès teu. No m'entra a la ment com n'ha de ser de despietat conviure amb algú (jo) a qui no vols tocar en cap dels sentits imaginables, que no desperta en tu la necessitat de seguir essent l'home que algun dia vas voler ser, com de crua ha de ser la realitat que et deses ben endins, per no ferir i que no se't noti que els somriures de sobretaula són fingits. En algun moment t'has plantejat com en podria ser d'alliberadora aquesta conversa que no vols mantenir? Probablement no, però ja et dic que la cantarella de com n'ets de treballador i bon noi és insuficient per sostenir el nostre desequilibri més temps. Perquè treballar no ho és tot si només ho fas cap a fora. I bona persona també en sóc jo, a pesar que ningú m'ha donat un gomet verd que ho corrobori.
Així que et passo el testimoni i et delego una responsabilitat, la més important de la nostra relació: si vols que ens recuperem, és el teu torn.
Si creus que necessitem l'ajut d'un professional i que hem d'anar a teràpia, anem-hi! Si t'ofega alguna mancança, explica-me-la! Si m'equivoco, il·lumina'm! Perquè això és un crit d'auxili i, ho confesso, les meves capacitats emocionals ja no tenen més recorregut i no en faig prou amb un bon dia o bona nit, carinyo.
Al llarg de tot el temps compartit hem pres decisions molt encertades i confio que novament ens en sortirem, però, no hi ha joker en aquest partida. Així que, si no et pronuncies en breu, sabré que no tens res a dir i estarà tot dit.