FESTA MAJOR

Ja havia caigut la tarda i el sol, encara mig encès, daurava els terrats de la plaça com el cava ho fa en una copa fina.
Els balcons engalanats feien goig; hi havia taules parades sense estovalles i, en un racó, dos cossos disposats a satisfer-se s’assaborien abans de la primera degustació. El sopar popular hauria d'esperar.
Les mans d’ell resseguien cada indret d’aquella pell desconeguda com qui explora un platet d’olives. No sabia si tindrien pinyol, però sí que les pressentia carregades d’intencions. I amb els llavis impacients li tastava el coll, com qui gaudeix d’un bon pa amb tomàquet acabat de fer on no hi faltava un rajolí d’oli verge que lliscava amb el més maliciós dels objectius.
Ella responia al seu tacte amb un somriure divertit i agraït, amanit amb lleugers gemecs i alguna carícia als mugrons, com si trenqués bastonets de pa a cada manyaga.
S’anaven desplaçant i van quedar amagats sota un cobert.
Aquella intimitat els va convidar a desfer-se de la roba. Sense vergonya d’ulls curiosos, es posseïen com qui tasta per primer cop un plat amb cullera.
Amb moviments lents, però decidits, jugaven a desequilibrar la maror de sabors que desprenien. Els petons es feien espessos i cremosos, com la textura d’una sopa de verdures, freda i reconfortant, especiada amb un toc de pebre blanc que els encenia els sentits.
I, candents, es menjaven com carn cuita al punt just. Les natges els ballaven una vella dansa ancestral i, amb cada envestida, s’enforquillaven d’una manera gairebé perfecta. Crits curts, com espurnes de sal damunt la llengua. L’aroma dels seus cuirs es barrejava sublim com si fos una salsa d’autor. Les seves veus, agitades i amb decibels generosos, recordaven aquell moment en què l’efecte del vi t’arriba a les galtes i et delata involuntàriament.
Apassionats i imparables, en l’últim rampell, es van fondre com xocolata negra en contacte amb la boca. Ella l’acariciava recollint l’última llepada de mousse amb un dit. Ell respirava contra la seva pell com qui gusteja un exquisit gelat després d’un bon àpat.
No van parlar de res. No hi calien paraules. Se sentien completament buits i es van descobrir contradictòriament saciats, sobre una taula que havia estat el seu improvisat llit de parmentier de patata.
Brillants encara de plaer, haurien volgut aturar el temps, però l’arribada de les tafaneres del poble els va fer recollir cada retall escampat per terra i fugir jovenívols entre carrerons.