Peix sense espina

El seu marit sempre havia dit que l’ordre i l’organització eren les claus de l’èxit i, així, era com sempre havien viscut exitosament, de manera ordenada i organitzada.

Era dijous i, com cada dijous, deixarien la canalla amb els avis i soparien peix. Als inicis, ella es delia pels dijous, després, es van convertir en rutinaris, més tard, en un ofec... però, ara, de nou, els esperava amb ànsia, sobretot des que havia arribat un nou peixater al mercat.

Quan el seu marit marxava a treballar, es dedicava una bona estona a arreglar-se i sortia a comprar el peix en hora punta, per haver de fer una bona cua a la peixateria. Quan li arribava el torn, la palpitació del seu cor era tan forta que fins i tot li costava parlar. Llavors demanava un peix ben difícil de netejar, només perquè aquell pescater morè, de braços forts i de venes pronunciades, s’hagués d’entretenir una llarga estona per tenir-lo llest. Mentre, ella no deixava d’observar aquells dits gruixuts que amb tanta delicadesa es movien per la peça, netejant punxes, escames i entranyes sangoses. Finalment, arribava el moment en què les seves mans entraven en contacte mentre s’intercanviaven el canvi. Era sublim...

A la nit, fins i tot, li feia gràcia el sopar amb el seu marit, perquè mentre fingia escoltar-lo amb interès, realment sols pensava amb el gust que li produïa tenir dins la seva boca aquell àpat que tan tendrament havia tocat i retocat el pescater.

Després de sopar, com tots els dijous, feien l’amor, si se’n podia dir així. I, en aquell moment, era quan la realitat més punyent la visitava i ella mateixa s’autoflagelava per no poder respectar l’ordre moral que tant li havien inculcat. Llavors, s’obligava a fer l’amor amb els ulls ben oberts, no fos cas que la imaginació la traís i, durant aquell temps, que se li feia tan llarg, només pensava amb el que arribava a punxar un peix sense espina.

Llucma