Pàgines voladores

Pàgines voladores

Pàgines voladores anant ves a saber on... La Mercè deixa un moment d’escriure i obre el balcó de l’estudi que dona a ponent. És una tarda xafogosa d’estiu i surt a fora per respirar la brisa que arribant des de la platja omple a poc a poc tota l’estança. Quan torna a entrar, s’asseu al balanci que tant li agrada i gronxant-se suaument, es queda ben adormida. Cadenciosament, del ordinador que la Mercè ha deixat encès sobre la taula, van sortint pagines i més pagines que s’escapen cel enllà. Tenen ganes de volar i sentir-se com ocells. Lentament en el seu vol formen uns núvols ben blancs..
.
La Mercè en el seu somni va seguint el seu camí...

Si poden volar en l’espai, també ho poden fer en el temps i amb un punt d’enyorament volen juntes al passat. Aletejant damunt la escola per recordar a la Rosario, la mestra que va ensenyar als nens a jugar amb les paraules. Aquesta xiqueta deia, tot parlant de la Mercè, arribarà on ella vulgui, de fantasiosa ho és molt, ja la veig escrivint llibres amb un nom reconegut... Les pàgines voladores de cop canvien de rasant per creuar-se amb molt respecte amb versos molt familiars que els hi sembla reconèixer... Per uns instants poesia i prosa volen per l’infinit...

Dubten si volar al futur. No s’hi acaben de atrevir. Qui sap que hi poden trobar. Serà ja tot virtual? Els besnéts de la Mercè com s’ho faran per escriure? Tot plegat es tant incert que prefereixen obviar-ho i viure el joiós present.
Un fort vent tramuntanal les va empenyent nord enllà. Arriben al Empordà i amb el vent al seu favor, aviat albiren la costa. Amb el vaivé de les ones ballen al so de la mar i quan cansades s’aturen a n’els alts penya-segats, per un moment es confonen amb les gavines tan blanques...
Quan la última de les pàgines empren el vol com les altres, la Mercè es mig desperta i nota un calfred al cos. El temps de sobte ha canviat, tanca el balcó i s’asseu davant del ordinador. Somriu recordant el somni, qui pogués ser com una d’elles i volar a mercè del vent. Quan comença a teclejar, un llampec esquinça el cel. La Mercè està tant absorta que ni sent el so dels trons ...
Les pàgines voladores, joguines de la tempesta, es tornen de cop porugues, enyorant l’escalf de casa... que deu estar fent la Mercè xiuxiuegen entre elles? com podran tornar amb ella?

En el pati de una casa se sent xivarri de nens. L’àvia Consol mira el cel i després a n’els seus nets. Mira àvia, quins papers cauen... poden ser anuncis del circ que avui ha arribat al poble? Ràpid els hi diu l’àvia, entreu abans que quedeu xops...
Els nens donen a l’àvia els papers que han agafat. Alguns estan ben mullats. No son anuncis del circ. L’àvia Consol els eixuga i els va arrenglerant en el bufet de la cuina. Havent sopat els llegeix. Com és que han caigut del cel? Com han arribat fins aquí? ? L’hi agrada molt el que hi diu. Qui els deu haver escrit?

En el silenci del capvespre, la Mercè llegeix de dalt a baix el relat que ha començat...pagines voladores anant ves a saber on... ben aviat caurà la nit. Les farà volar de tornada confonent-se amb els estels?
Escriurà un final feliç que arrodoneixi la història?
A fora ha deixat de ploure. La Mercè, apropant-se al finestral l’obre de bat a bat i mira a la llunyania...sembla que albira quelcom. Quan torna a asseure’s davant de l’ordinador, els dits teclegen amb força...