"Oppenheimer". [temps real de lectura: 3 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Quan vam entrar, la sala encara estava il·luminada i passaven publicitat. Vam acomodar-nos: butaques senars, la meva dona passadís i jo al costat. Hi havia poquíssima gent —tres senyores, una parella a l’altra banda i cinc o sis espectadors més en les primeres files—, tot i que encara era d’hora; a més, calia tenir en compte que era la tercera setmana que aquella pel·lícula estava en cartellera.

S’apagaren els llums i passaren dos tràilers. Mentrestant havia entrat més gent, gairebé tots adolescents amb la inevitable paperina gegantina de crispetes i el got de refresc tapat, amb la palleta. Això ens desconcertà i vam arribar a sospitar que ens havíem equivocat de sala, perquè "Oppenheimer" no era precisament un film d’animació, de superherois o d’acció tipus Jason Statham —"Megalodon 2: la fossa", l’última estrenada, encara en cartellera en una altra sala—: en la seva fitxa Filmaffinity s’aplegaven la bona qualificació del públic i les bones crítiques. Però no, començà "Oppenheimer" i no pararen d’entrar parelletes i grups de gent jove, almenys durant deu minuts més. I, abarrotada la sala d’aquesta faisó, començaren els comentaris en veu alta, les increpacions jocoses entre grupets i els corriments de butaques i de files, tot això amanit amb el baix continu de rosegar les crispetes, perceptible quan la pantalla emmudia. Així, tres hores de rellotge. No ens en sabíem avenir. No podia ser que allò ens estigués passant.

Conclosa la insòlita experiència, ja de tornada a casa, vam coincidir en que fins i tot en condicions normals "Oppenheimer" no era fàcil de seguir, que el seu discurs trencat per innombrables flashbacks —marca Christopher Nolan— i l’alternància blanc i negre / color, que no responia a cap criteri clar i semblava arbitrària, no hi ajudaven. I, és clar, amb el xivarri dels comentaris i les crispetes, molt menys.


Epíleg, a manera de distensió.

Dilluns al vespre van fer, a La 2, "Ha nascut una estrella", el remake de 1954 amb Judy Garland i James Mason. Veient-la, vaig recordar "Judy", protagonitzada per Renée Zellweger, i vaig pensar que Renée s’assemblava ben poc a Judy però que la cosa funcionava perquè a les dues els quadrava l’arquetip "aneguet lleig". I llavors, recordant "Oppenheimer", em vaig adonar que això també valia per Cillian Murphy i el seu personatge: tot i el sacrifici de l’actor per aprimar-se, no s’assemblaven massa, però ambdós responien a l’arquetip "home madur atractiu".

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLVI (tema: NO ENS EM SABÍEM AVENIR), i consta de 400 paraules, segons el comptador de Microsoft Word.

Comentaris

  • Massa aviat[Ofensiu]
    Prou bé | 27-08-2023

    Ja sé que el comentari és llarg però em faltava afegir:
    Amb total cordialitat, una experiència ben diferent de la teva

  • Jo també hi vaig ser[Ofensiu]
    Prou bé | 27-08-2023

    No pas a la mateixa sala que tu.
    La sala era plena. La gent era diversa, adolescents, joves, adults i l'anomenada gent gran.
    No em van molestar ni la menja de crispetes ni llums de mòbils ni comentaris extemporannis en veu massa alta.
    La cinta és llarga però no s'em va fer pesada. Sí que l'has de seguir amb atenció per no perdre el fil. Potser perquè havia vist la sèrie televisiva Manhattan m'hi va ajudar.
    Vaig trobar que la pel·lícula és un exercici cinematogràfic magnífic.

  • Més de 3 minuts[Ofensiu]
    kefas | 26-08-2023

    Si hi comptes l'estona de consultar al google qui és tota aquesta gentada.