Olor de Nadal

Encara recordo aquell dia com si fos avui. Plovia a bots i barrals, començava a fosquejar i m’acabaven de donar el meu primer lot de Nadal. Vaig enfilar el camí cap a l’estació de tren amb grans gambades, propulsades d’il·lusió. La motxilla a l’esquena, la caputxa cobrint-me els cabells i el lot de Nadal, ara en una mà, ara en l’altra.

Vaig agafar el tren, sense retards, però sense dret a seient. Vaig posar una cama a cada costat de la caixa i vaig deixar-me portar. Els dits de les mans em bullien de mal, d’haver arrossegat aquella maleïda caixa plena d’ampolles que pesaven mil dimonis, però no vaig deixar que aquell petit detall m’esguerrés el dia.

Quan vaig arribar a destinació, ja era negra nit i, literalment, diluviava.
Vaig enfilar la costa fins a l’estació d’autobusos i em vaig disposar a esperar el bus que m’havia de portar fins al pis, intentant mantenir, sense massa èxit, la caixa a recer de la pluja.

Tinc la imatge de la goma negra llaurada de llarg a llarg del terra de l'autobús. Recordo la sensació dels peus anestesiats de fred, xops d’aigua de pluja.

Quan em vaig disposar a tornar a aixecar la caixa amb les poques forces que em quedaven, un bri de sorpresa em devia obrir els ulls en detectar la poca resistència que oferia la caixa. El bri de sorpresa va mutar immediatament en un mar de desesperació, en descobrir escampats, rodolant per tot l'autobús, totes les ampolles i assortiments varis que contenia la caixa.

No vaig tenir temps de deixar que se’m neguessin els ulls de llàgrimes en ser conscient que era humanament impossible baixar de l’autobús sense renunciar al lot, que van aparèixer, com per art de màgia, un miler de bosses de plàstic que es van oferir per ajudar-me a recollir-ne tot el contingut.

El que més recordo d’aquell dia és l’olor de Nadal que ho va envair tot en aquell precís moment. La mateixa olor de Nadal que podia percebre, de ben petita, quan la boira començava a conquerir els carrers anunciant que s’acostaven els regals.