Guillotina a dues bandes

No veig res. M'agobia no veure res, tinc calor i no veig on em porten. Sento molt soroll, la plaça déu ser plena a vessar. Crits d'eufòria. Com si haguessin guanyat una batalla. Com si matant-me aconseguissin sortit del seu propi malson. Pobres desgraciats!
El terra és fred. Sento l'aspror de la fusta humida en la superfície de la planta nua del meu peu. Està mullat, aquesta nit ha plogut i se sent olor d'humitat per tot arreu.
-Ei tu! malparit! Treu-me la caputxa! No em fa por morir!
La llum blanca que il·lumina la plaça m'encega els ulls, feia massa temps que estava tancat en aquella cel·la llardosa plena de rates. Com havia desitjat que arribés aquest moment.
Li escupo a la cara a aquest babau que m'empeny. També pensa que és superior perquè em porta lligat. És ple a vessar i tots criden enrabiats amb els ulls desorbitats i la suor regalimant-los cara avall. No puc entendre res del que diuen, les paraules s'entortolliguen les unes amb les altres i només m'arriba un bloc de menyspreu, el mateix menyspreu que m'ha regalat la pròpia vida i que jo li torno amb molt de gust.
Em claven un cop a l'espatlla que em fa caure de genolls a terra. No sento dolor, tinc tots els genolls recoberts de nafres que els han fet totalment insensibles. Aixeco els ulls i veig la meva salvació. El billet d'anada sense retorn. M'excita pensar com s'embrutarà tot de la meva sang, com encara hauran de tocar un cop més una part de mi.
Poso el cap, pe fi, a l'espai destinat i sento la fredor, fredor que em recorre tot el cos en forma de calfred. De sobte tinc tots els pèls de punta. Aixeco els ulls per donar a aquestes desgraciats un últim adéu, que els aprofiti la merda de vida que han escollit viure i de la que no es fan responsables. Enmig de la massa humana, trobo uns ulls coneguts. Distingeixo una mirada humida per les llàgrimes, trista i confortable. Maria, t'he estimat i t'estimo. No ploris per mi, Maria. M'agradaria donar-te una darrera abraçada, i endur-me el regust carnós del teu darrer petó a l'altra banda. De sobte, sento por. Estic sol. Massa sol envoltat de tanta gent. Potser hagués pogut lluitar per la meva salvació. Maria.

(...)

La plaça és plena a vessar i jo sento com el cor em batega amb força motivat pels crits d'eufòria de tots els assistents. Engolo amb dificultat. És la primera vegada que assisteixo a un espectacle d'aquests. De fet em fan respecte, no m'agrada enfrontar-me a la meva pròpia mort en directe i menys haver-me de plantejar la meva culpabilitat o innocència en tot el que he fet en aquesta vida. Penso que l'home és massa feble i immadur per poder tractar amb la justícia i per això no participo mai d'aquests judicis semi populars i escabrosos. Avui però, m'han convençut. Vull veure-li la cara a aquest criminal. Li atribueixen assassinats a sang freda de dones i nens, i segons ells, no mereix viure. La plaça de sobte esclata embogida en un crit a l'uníson i m'aixeco sobre les puntes dels meus peus per veure què passa. Ja el porten, i em sorprèn a primera vista l'aspecte d'aquest home. En contra del que havia imaginat és un home baixet, de complexitat mitjana, amb la pell fosca, cremada pel sol i solcada d'arrugues. Té l'esquena encorbada, segurament a causa d'haver carregat molts pesos, i no mostra cap mena de repulsa al seu destí. Li descobreixen el rostre estirant-li la caputxa que li cobria el cap. És una cara humana, com la de qualsevol dels que estan a l'altra banda cridant esperitats. La culpabilitat no ha deixat cap marca física sobre el seu rostre. Després d'escopir a la cara a qui l'empeny ens dirigeix una mirada serena, plena d'odi i buida de paraules. No deixa endur-se per la ràbia que contenen els seus punys tancats. Se'l veu decidit a morir, cansat de viure una vida que no estima. Amb un cop a l'espatlla el fan caure de genolls davant la guillotina, i ell mateix posa el seu coll sobre la fusta tallada en forma semicircular, sense oferir resistència. Aixeca el cap i clava la mirada a algú que tinc a la vora. Escanejo el meu voltant seguint la trajectòria virtual d'aquesta mirada i descobreixo un cos fràgil, de carn blanca i jove. Una noieta de cabells llargs, amb la cara estremida pel dolor, els ulls plens de llàgrimes i els punys closos amb força, contenint també les darreres engrunes de ràbia. Un calfred recorre el meu cos. Retrobo els ulls del condemnat, que ara són plens de llàgrimes. Les faccions de la seva cara s'han suavitzat i combat la seva por mantenint els ulls oberts per endur-se la darrera imatge d'aquest món. La imatge d'una mirada plena d'amor a la que s'aferra mentre se sent com donen l'ordre de procedir amb la condemna. Abaixo la mirada i maleeixo l'hora que vaig decidir acceptar la invitació de venir i lentament m'esmunyo de la multitud intentant esquivar el sentiment de culpa que em produeix el fet de ser aquí.