Retall de quotidianitat

Sóc asseguda a peu d'andana d'una estació de tren exterior. Un tren passa molt de pressa i s'enduu la poca escalfor que em mantenia reconfortada. Comença a treure el nas el primer fred i tímidament s'apodera de les nostres vides. Els peus, a la nit, ja necessiten una doble vànova, el nas comença a fer-se notar més sovint que de costum i el cor batega amb dificultat. Aquest hivern passaré fred.
A l'andana sembla que no ha canviat res de quan fa 24 hores prenia el sol en la mateixa posició tret de que algú ha netejat i ha retirat els papers i les puntes de cigarreta de terra fent una mica més agradable l'estada.
Les pedres de sota la via, conserven el mateix aspecte. Immòbils però permanents, sense cap encant especial i sense cap patiment aparent deixaran que els passin per sobre una i una altra vegada. Sentiran el pas del temps, i el venceran amb la seva indiferència.
Em sobresalta la veu descompassada que entona d'aquesta manera tan peculiar les informacions que s'adrecen als viatgers. Són dos quarts de quatre de la tarda i anuncien que el meu tren no marxarà fins d'aquí aproximadament una hora i mitja, imagino que per donar un toc de color a la puntualitat característica d'aquest mitjà de transport. Tinc temps de dinar tranquil·lament i observar la gent que va vivint el mateix episodi que jo en aquest moment.
Dins el bar de l'estació hi ha un ambient carregat de fum i xerrameca. La televisió està massa alta pel meu gust, i hi ha tot de grupets de gent submergits en converses profundes sobre el resultat que va obtenir el dia anterior el seu equip preferit de futbol. A la taula del costat hi ha un pare amb els seus dos fills petits, un nen i una nena. La nena s'està quieta, asseguda, escoltant i observant tot el que fa el seu germà petit, que és més neguitós i no pot evitar de desitjar de fer allò que no pot. Em penso que tenen pressa, el seu pare menja amb quatre esgarrapades i els mana que es posin la jaqueta. Jo ajudo al petit, que m'explica que han d'anar a buscar a la seva àvia. Em ve al cap que quan serà gran no se'n recordarà de mi, i que canviarà molt de com és ara. La manera de pensar, la manera de veure la vida, la manera de ser. Me l'he intentat imaginar en una discoteca lligant amb una noia, què difícil de creure!
A l'altra taula de més enllà hi ha una parella d'avis, ja se'n van, s'aixequen de la taula i ell té la delicadesa de posar-li l'abric a ella. Li costa més que quan era joveneta i enfilaven la mateixa acció, i ha perdut la brillantor dels ulls que sempre li tornava en senyal d'agraïment. Potser hi ha un miler de coses que no s'han dit mai, potser hi ha un altre miler de coses que no saben l'un de l'altre, tot per suportar situacions i vicis, tot per voler pintar la vida d'aquest color amb que la veuen.
El tren és ple de gent. Carregats amb bosses i carpetes parlen sense parar, per desestimar les petites engrunes de son que han sorgit just havent dinat i que ara els atordeix el cervell.
Hi ha algú que prefereix contemplar en silenci allò que hi ha a l'altra banda del vidre, potser malgastant les energies intentant solucionar algun petit problema que li omple les hores del dia, o potser simplement deixant-se envair per la calma que en aquest moment dóna sentit a la seva vida.
A través del mateix vidre, jo estudio el reflex de tot el que passa dins del tren. El fred que a fora m'entumia els ossos s'ha esvaït, però encara noto com al meu cor li costa de bategar.