Pluja

Soledat, manca d'esperances. Els ulls closos, inundats de llàgrimes i impossibilitats a la vegada de contemplar el cel, cel que intueixo que deu estar ple d'estels, estels que poden assenyalar el camí de l'esperança, aquesta eterna amiga que m'acompanya a tot a arreu i que nodreix els meus somnis. Però ara, malgrat les bones hores que hem passat plegades, sento ressentiment per aquests moments, em sento traïda pels meus propis somnis, perquè només eren somnis, somnis que m'han privat d'endevinar la veritat, d'ensumar-la i sentir-me'n part.
Sembla que plou, ho fa tímidament, potser per evitar que algú se n'adoni, però malgrat la seva fragilitat, tornarà a fecundar la terra, com cada vegada que s'atreveix a baixar a saludar-la i besar-la; i aquesta pluja netejarà altre cop la pols que hi ha condensada en l'aire i que la priva d'observar clarament a la seva estimada, al seu origen i la seva fi. És irònic, l'origen esdevindrà la fi, i tot tendeix al seu origen. Per què ens cou tant endevinar el final de les coses?, perquè vivint en un món tan limitat com aquest, tan volàtil i poc seriós ens entestem a aferrar-nos a les coses, ens atrevim a dibuixar amb colors d'eternitat allò que se'ns escola pels dits tan ràpidament?

Tinc por, com sempre. Em costa treure la importància de les coses amb l'objectiu de simplificar-les, i mira que és fàcil segons diuen els entesos. El que més greu em sap és que el que realment m'importa és el que els altres pensen de mi, de les decisions que prenc, dels passos que faig, del vestit que porto, de tot, d'absolutament tot. Sempre envoltada d'ulls inspectors que solen ser hipercrítics, ulls que mai diuen res però que hi són, i que em van seguint per tot arreu. M'agradaria desfer-me d'aquestes sensacions, d'aquestes males sensacions, sensacions que em fan ser buida i em fan estar en la pell d'un personatge que es va construint sobre la marxa, improvisant depenent del públic que creu tenir. Per què és tan difícil deixar-se anar i ser un mateix?? El pitjor de tot és que l'obra que represento implica que tots els altres personatges siguin reals, segurs del que fan, sembla com si tothom estigués tan segur de ser allò que diu que és..........Massa pensar, i que en trec d'això?? Sóc incapaç de prevenir res imaginant tots els futurs possibles de cada moment, perdó, potser no tots els possibles, només els pitjors, els que em poden fer patir. Potser és que la veritat és massa dura per descobrir-la, potser el subconscient m'està fent un favor...ves a saber! potser simplement he vist massa pel·lícules. L'Einstein, conegut per la seva intel·ligència incommensurable, deia que una teoria és tant més important com més senzilles són les seves hipòtesis..., aplicant la cita al context que la precedeix podríem dir que la veritat, allò que realment importa, és de la manera més senzilla d'entre totes les que em pugui imaginar, potser l'aplicació de la frase no és del tot correcta, però no sé si no hi ha una bona part de raó. Creieu en el destí? Jo mai hi he cregut, sempre he pensat que amb destí res de tot això tindria sentit, i de la mateixa manera que l'home és tan poca cosa que necessita l'existència d'un ésser omnipresent i omnipotent que el guardi de tot mal i que l'estimi per sobre de totes les coses com una mare ideal estimaria al seu fill també ideal, jo que sóc massa humana i massa poca cosa, necessito que a més del Déu, existeixi una certa llibertat de moviment, sempre hi ha alguna variable del sistema que no es pot controlar, perquè hauria d'estar tot escrit?
Continua plovent. Ha semblat que amainava per una estona, però ha canviat d'opinió i s'hi ha posat amb més ganes. Obro la finestra i deixo que la pluja es mescli amb les meves llàgrimes. Sento l'olor de la terra humida. Em sento part d'aquesta terra humida i em tranquil·litzo. Les llàgrimes se'n van i jo retrobo el sentit de la meva existència. En el silenci. En la senzillesa d'un moviment. En la meva pell. En el meu alè.