Un dia de platja

Després d'un viatge llarg i caldejat pel sol de maig, que aquest any cou com si fos sol d'agost, arribo a la platja. El cel és blau clar, i es veu gairebé blanc pel reflex de la sorra, que està calenta malgrat només ser les deu del matí.
El meu primer contacte amb la sorra és càlid, a mode de benvinguda els silicats arran de costa es claven a les plantes dels meus peus, i corren per fer-se un lloc en els racons més insospitats del meu cos. Planto la meva tovallola a segona línia. És d'hora però ja estic envoltada de para-sols i de gent de diferents mides i colors. Em trec el vestit i deixo al descobert la meva carn blanca, tan blanca que no arriba a contrastar amb el blanc de fons de la sorra; si no fos per la tovallola, que la vaig comprar expressament de colors vius, disseny Ágata Ruiz de la Prada, podria arribar a passar desapercebuda. Em poso protector solar per tot el cos, i m'estenc esperant que el sol m'acaroni durant una estona. A poc a poc, el meu voltant es va superpoblant de gent. Canalla amb les seves galledetes i rampells juguen amb la sorra i es sorprenen de la novetat que els porta l'estiu. Pares cofois d'haver portat els seus fills d'excursió inflen pilotes de platja i colxonetes.
Jubilats planten la seva cadira de platja sota del para-sol de la Coca-Cola o pitjor encara, del para-sol de flors que van comprar al Corte Inglés l'any passat. De fons, la mar xiuxiueja. El biquini blau que porto no m'arriba a dissimular del tot la panxeta, perquè jo sí que tinc panxeta a diferència de totes les altres dones del món que no en tenen, i que a més, surten per la televisió dient que ja han trobat la manera d'eliminar-la. Quina ràbia, el record de totes les anunciants de potingues varis o d'aliments dietètics em treu de l'inici del meu primer son arran de mar. Miro al meu voltant, dissimuladament, per escrutar les figures de les altres dones que prenen el sol al meu costat. Tret de quatre senyores grasses i sense complexos que eleven el seu greix a mode de barrera entre el mar i la terra, no sóc capaç de distingir altra cosa que cossos perfectes, sense arrugues ni replecs, com si els hagués esculpit algun artista modernista. M'aixeco i vaig a rebaixar la meva frustració dins de l'aigua.
L'aigua està fredíssima. En posar els peus dins de l'aigua s'esborrona tota la pell, i començo a inspirar compulsivament oblidant per un moment la cadència de la respiració. Davant meu, uns nens que no aixequen més de quatre pams de terra, juguen dins l'aigua com si fossin peixos, es capbussen i neden entre rialles. Una mica més endavant hi ha una senyora d'avançada edat que fa braçades de kroll pausadament. No puc deixar que la meva generació quedi enrere i entro a l'aigua de cop. El cos s'acostuma ràpidament a la nova temperatura, gràcies a Déu la natura és sabia!! Faig quatre braçades, comprovant de tant en tant que encara toco a terra. Surto de sobte del meu moment de solitud dins de l'aigua quan alguna cosa rossa el meu braç dret. Em giro i no hi ha ningú. Poc a poc enfilo un raonament poc probable, si no hi ha ningú, qui m'ha tocat és dins de l'aigua. Començo a escrutar el meu voltant en un perímetre circular d'un metre aproximadament i no sóc capaç de veure res. Sense les ulleres, sóc una víctima fàcil, és un dels problemes que tenim els miops quan anem a la platja. Bracejo amb més intensitat i torno a sentir el tacte llefiscós d'alguna cosa que cada cop és més probable que visqui en l'aigua. M'intento convèncer que deu ser alguna engruna de brutícia, però l'argument cau pel seu propi pes quan fins i tot sense ulleres sóc capaç de distingir la transparència de l'aigua. I de sobte, veig un ser flotant, transparent (per això no el veia) amb una corona negra al mig. El fet que només floti, em fa pensar que és mort, però m'estimo més no tocar-lo, per si de cas, i retorno a la meva tovallola que m'espera solitària en mig del mar de gent que s'ha creat a l'altra banda.
M'estiro en la tovallola i deixo que l'aigua salada que envaeix el meu cos s'evapori. Amb els ulls tancats, xafardejo les converses dels que tinc al voltant. Em sorprèn la gran varietat de llengües que es parlen en aquest bocí tan petit de sorra. Uns pel color de la pell, més blanca que la meva, que ja és dir, i per l'agressivitat aparent de les seves paraules deuen parlar alemany. Les meves nocions infrabàsiques d'alemany em fan desviar l'atenció cap a la parella adjacent al meu peu dret, que primer pensava que parlaven en català, però ara resulta que parlen en algun altre idioma entre el romanès i el txec.
La gent flueix sense parar, tots amb el para-sol sota el braç, i em pregunto com ens ho farem per cabre-hi tots, sense molestar-nos els uns als altres. Imagino que a la llarga, els polítics hauran d'inventar alguna cosa per a que tots puguem gaudir d'un dia de platja sense retencions. De fet, m'estranya que no hi hagi hagut ningú encara que hagi proposat marcar la sorra de la platja amb quadrats com si d'un aparcament públic es tractés per un aprofitament òptim de l'espai, o pitjor encara, que no hagin proposat taxes per utilització de la platja.
Em plantejo la possibilitat d'entrar un altre cop dins de l'aigua però em faig enrere quan imagino que deu estar plena de meduses, en vistes de l'èxit, potser millor que me'n vagi a casa a acabar de passar el diumenge en pau.